18 de juny 2018

45 últimes frases




... i després de l’entrada on vaig recopilar les 45 primeres frases dels meus llibres, aquí van les 45 últimes frases. Bona lectura! 

Vam anar a buscar el Nil i vam agafar una carretera al costat del mar, i quan el Fittipaldi va arribar a setanta per hora tots vam cridar: «Fittipaldi..., sí!». Prou per recordar tota la vida que les fades... existeixen! N’estava convençut. I jo vaig desitjar que les bones estones entre la Noa i en Leo duressin més dies que formigues hi ha dins un formiguer. Des de llavors em sento molt orgullós dels meus quinze calçotets! I només per això ja valia per mil. Yolanda, molta, molta sort i fins a la propera carta! Xarrupaven un glop de xocolata i se sentien els marcians més feliços de tota la ciutat. Doncs que van convidar el capità Pernil a un entrepà de mortadel·la i... «nyaaaam!». Ningú... o gairebé ningú! Fins aviat, Mèxic! I mentre el mico els feia adéu amb la mà, els nens van tornar cap a casa muntats dalt d’un elefant. I des d’aquell dia es van convertir en els amics més monstruosos de tot el barri. S’havia adormit al sofà amb les botes posades i... mireu, mireu, amb les botes posades i cordades! Deixen la safata d’alumini abandonada a l’habitació i se’n van. En SuperJuli no va desitjar mai més ser un superheroi, tot i que de tant en tant ajudava els seus pares en les seves missions contra els superdolents amb la seva arma secreta: un superpet! (amb l’ajuda d’un bon plat de mongetes blanques, és clar). Fins aviat. En Ghandi no trigarà. Però gairebé. Perquè si es constipava, el nas li tremolejava de pessigolles i... era un autèntic perill. De segur que en Ghandi m’hi ajuda, i tu, si ho vols, també. Me’n vaig a dibuixar. —Cara cul l’última! Les tres amigues arrenquen a córrer, però la Ru aprofita l’avantatge i guanya. Tot un encert. Endrapen els entrepans a tota velocitat i queden empatades. Les amigues són les amigues. Cap d’elles guanya, ni falta que fa. Encara faig cara de gos, però ara soc el gos més feliç de l’univers. Envia el missatge, tanca l’ordinador, es deixa caure al llit i s’adorm. I com deia l’incomprès del Bernd Schuster: «no hace falta decir nada más». Ni que fos una mica bé: ja en tindria prou i de sobres. Sí, els somnis es compleixen, i continuaré demostrant-ho. Bé, més endavant, jo què sé. Paraula d’exgallina. Una vida més apassionat que no pas dins un llibre oblidat sota una fotocopiadora. Sí, l’amor pot ser per morir-se de fàstic, però per sort sempre ens tindrem com a amics per riure junts, barallar-nos junts, desbarallar-nos i riure encara més. Visca l’amor, Visca morts de fàstic!Som-hi! Potser ja hem fet la nostra tria: estimar-lo, respondre els seus missatges de tant en tant, posar un oceà pel mig, i no tornar-lo a veure mai més. La mare va picar l’ullet a l’Arnau, i tots tres van quedar-se contemplant els ocells fins que els van perdre de vista. El Diego no, el Diego només la va mirar, però la Lara va saber que allò significava més que totes les paraules del diccionari juntes. —Visca! –van cridar els nens.  I me n’alegro perquè llavors l’Antoni i jo tornarem a retrobar-nos. 





14 de juny 2018

Les meves 45 primeres frases




Tinc 45 llibres publicats. Alguns d’ells tenen una vida llarga i feliç, d’altres no tant, d’altres una vida estrenada de fa poc, i d’altres ja no estan disponibles. Els llibres es moren. Però fa poc he descobert que també ressusciten gràcies a desfibril·lacions oportunes. Transformats, potser, però vius. 

Tinc 45 llibres escrits i publicats i he volgut celebrar-ho afilerant les 45 primeres frases de tots ells. Transcriure-les ha resultat un exercici interessant, que m’ha trasbalsat. Un viatge exprés per tots els mons, personatges i trames que he imaginat i contingut des que vaig començar a escriure llibres l’any 1999, i a publicar-los, el 2001. Sí, fer-ho m’ha sacsejat. He escrit les frases per ordre cronològic, i hi he inclòs una frase en castellà, de l’únic llibre que tinc en aquest idioma i que no té versió catalana (però sí brasilera, coreana i polonesa! «El misterio de mi família»). 

Espero que us agradi, i bona lectura. 

Aquesta és la història del Fittipaldi, el nostre cotxe esportiu, i de com va agafar un constipat amb perill de mort. La Rita era una nena molt fredolica que tenia un problema molt gros: vivia a la ciutat més freda de món! El Leandre era un nen horrible. Jo soc en Ghandi, un gos que parla. El meu gos, en Ghandi, parla vuitanta-nou idiomes i acostuma a enrotllar-se com una persiana, però avui soc jo qui parla, en Leo. El Nadal m’agrada molt, molt i molt. Hola Laila! A la nau espacial hi havia dos marcians, l’un molt baix i l’altre molt alt. De pirates n’hi ha de dues menes: de terribles i de MOLT terribles. La Carolina era la noia més riallera de tot el poble, de tot el país i de tot el planeta. Sol, jugues al veig-veig? Vajira, la reina dels micos d’Sri Lanka, estava cansada. Hi havia una vegada un monstre monstruós que vivia en una casa monstruosa, amb portes i finestres monstruoses i un jardí monstruós. A la bruixa Romualda li agradava molt disfressar-se amb la roba de la seva mare. La Didi observa l’home que té al davant amb ulls de biòloga nuclear. Deixa que ho endevini. Imagina’t que et trobes una llàntia meravellosa, o un trasto màgic tipus vareta... Visc en una presó amb reixes d’or. El dia 13 és el meu aniversari. Hi havia una vegada un petit poble d’allò més normal. M’ha fet patir. Agafa una poma, parteix-la per la meitat i, abans de menjar-te-la, imagina’t que la poma és el planeta Terra. Ser la petita està sobrevalorat. Atenció: aquest capítol s’ha de llegir en veu alta i a tota velocitat. Benvinguts i benvingudes a l'ABCDari de la Barceloneta, un llibre per a tothom. Play... Somiar té els seus inconvenients. La Ru és una noia N.O.R.M.A.L. Hi ha dies que tot em surt malament. El pare de la Ru té una mania, la lletra erra. Estimats lectors, el llibre que teniu a les mans és l’explicació impúdica de la transformació que he experimentat fins a assumir la feliç personalitat de la pitjor mare del món. L’Octavi es podi passar la tarda sencera mirant el seu pare treballar. El meu pare es diu Jordi i no té punyetera idea de cuinar un ou ferrat. La gent que surt a la televisió són persones normals i corrents a les quals guarneixen amb roba de moda, empastifen de maquillatge i pentinen amb laca per fer-les semblar estupendes. Sí, soc una nena, però no soc tonta. Poca gent sap que els llibres de les biblioteques tenen dues vides. Me gustan las lupas y me me gusta hacer preguntes. Tinc tretze anys i em sento com un cuc. Em dic Raquel i estic fins als nassos de ser filla única. Quan em miro al mirall em veig com sempre. La meva vida s’ha convertit en un embolic de dimensions còsmiques. L’Arnau sabia que no li faria cap il·lusió, però així i tot volia regalar-li una parella de periquitos pel seu aniversari. Deixa’m que t’expliqui que en aquesta història hi trobaràs més vida que efectes especials. El dia de Sant Jordi, la Lola i el Toni van anar a veure la seva àvia, que estava malalta. Soc un llangardaix ocel·lat i semblo una bestiola sense importància.

01 de març 2018

Cor de cactus i altres formes d'estimar




Podria començar explicant que «Cor de cactus i altres formes d’estimar» (Corazón de cactus y más formas de querer) té una protagonista de quinze anys, la Lara, que vol ser punxa discos (PD), una mena de DJ que no crea música, la combina. Que vol formar un duo amb la seva millor amiga, la Martina, i que el seu somni conjunt no podrà ser perquè de sobte, un dia, la vida dona un tomb inesperat i no tan sols ha de fer reset mental al seu projecte, sinó que coneix al Diego, un noi colombià, i que no li fa gaire cas, perquè, en principi l’amor li importa un rave.



Però també podria dir que la novel·la va ser un encàrrec d’aquells de barra lliure de l’editorial Grupo SM i també de Cruïlla, en el que se’m demanava que rumiés una història romàntica amb uns peròs importants. Confesso que aquests «peròs» van ser la clau perquè acceptés: que els lectors, tant juvenils com adults, no es morissin de vergonya a l’hora de llegir-la, per culpa d’un contingut ensucrat i convencional. I que hi hagués clarament una aposta feminista en la perspectiva de les diferents trames. Un feminisme que, com saben les persones informades, allibera a dones, i també a homes. Finalment em van suggerir que l’alter ego de la Lara, fos un noi estranger. I després de rumiar-hi em va semblar una bona idea, i vaig triar Colòmbia, per evitar llocs comuns, tot i que el prejudici (i també l'orgull, gràcies estimada i mai prou admirada Jane Austen) hi juga un paper important. Me l’estaven encarregant a mi, així que vaig recordar que contindria humor i el meu particular punt de vista sobre la vida. I que buscaria una estructura o alguna aportació literària que la diferenciés de les meves altres novel·les. I així va sorgir una tercera persona activa. Una veu narrativa que és omniscient i alhora present. I que es presenta en primera persona: soc jo, l’escriptora, algú amb ganes de ficar cullerada i que comenta l’acció des d’aquest personalisme. 



La temàtica musical va ser fàcil trobar-la. A casa visc amb una jove que ara té divuit anys, que fa tres o quatre estius va formar un duo de punxa discos amb la seva millor amiga. Son les PDZitas, unes punxa discos feministes que ho peten al barri de Gràcia i tot arreu on punxen. En general llocs molt alternatius i amb un to reivindicatiu.

Elles són les autores d’aquesta playlist, la banda sonora del llibre:

 



L’esforç màxim a l’hora d’escriure el vaig dedicar a aconseguir que la novel·la contingués un món que fos proper, uns personatges de carn i ossos, i que fos molt, molt entretingut. Que el lector no pogués o volgués deixar de llegir-lo. Després, per sota, encabir-hi tota la resta. I amb un treball de llenguatge acurat per aconseguir equilibrar el to àgil, els diàlegs creïbles amb una exigència literària alta. Passar-s’ho bé no ha d’estar renyit amb llegir un text literari ben escrit (o que ho intenta).

No us diré si ho he aconseguit. Tan sols us deixo enllaços a les diferents crítiques publicades. Només avanço que la revista Faristol li ha atorgat 4 estrelles, la màxima puntuació. He, he, he.


I per acabar... el vídeo (i les fotos que veieu) de la presentació del llibre el dia 26 de gener a l’FNAC Triangle de Plaça Catalunya. Entrar d'aquesta forma, muntada dins un carro de súper al ritme de «La vida es un carnaval» de Celia Cruz, té un perquè, que descobrireu quan llegiu el llibre.


A la presentació em van acompanyar els escriptors Joan Antoni Martín Piñol i Laia Soler (Gràcies, companys!)


09 de gener 2018

Adéu 2017. Hola 2018

Adéu 2017. 

Ha estat un any amb moltes coses bones a nivell professional.

He publicat libres a raig. Repasso la collita dels 2017 i m'adono que he treballat molt.  

Novetats«I si fos un ocell?» (Arcàdia editorial. Il·lustracions de Susanna Campillo. A partir de 10 anys), Cor de cactus / Corazón de cactus (Cruïlla/GrupoSM A partir de 13 anys). Traduccions: «Lo del abuelo» (Grupo SM); «Amigos monstruosos» (Algar editorial) i la traducció al coreà de «L'últim violí»;  
Adaptacions i reedicions en un nou format: «La lista de cumpleaños» adaptada a Lectura fàcil (Grupo SM); el guió d' «En Bao i els seus amics» adaptat a text imprès per a una edició especial per a la Festa dels Súpers (TVC) i la reedició de «Leandro, el niño horrible»  i «Allò de l'avi» per al nou format de la col·lecció Barco de Vapor i Gran Angular, respectivament (Cruïlla/GrupoSM).


També ha estat l'any del retorn al guió de sèries perquè m'he incorporat a l'equip de guió de la sèrie diària «Com si fos ahir», que s'emet cada migdia a TV3. 



He seguit fent xerrades a escoles i instituts, clubs de lectura i la setena edició del Cove de les paraules, el projecte d'animació lectora de la ciutat de Salt per a les nenes i nens de 4t de primària, a partir de la lectura dels meus llibres. 

Amb la Bàrbara Arjona i el Pep Culell, ànimes del Cove

He continuat participant a a tertúlia del Catalunya Migdia (amb l'Òscar Fernández i l'Empar Moliner), escrivint articles, com els 8 articles dedicats als clàssics de la nostra LIJ (diari ARA) i els articles de La pitjor mare del món dels que ja en porto set anys de publicació.

A  la tertúlia del Catalunya Migdia, amb Xabi Barrena

2017 m'ha regalat viatges fantàstics. Com l'assistència a la Fira del llibre Infantil i Juvenil de Bolonya, en els actes organitzats per l'Institut Ramon Llull, en l'any que la cultura catalana va ser la cultura convidada a la fira. I el mes de novembre vaig assistir  al Hay Festival d'Arequipa (Perú) a la secció dedicada a la literatura infantil, el Hay Festivalito, on vaig tenir l'oportunitat de conèixer gent acollidora i fantàstica. 


Amb Manuel Barrios, director d'Una mà de contes, a Bolonya

A la biblioteca del Centro Cultural Norteamericano, amb petits lectors d'Arequipa
A Arequipa amb Martín Zuñiga, Pamela Cárdenas, Alejandra Lazo, José Carlos Agüero i Renato Cisneros

En el camp associatiu, he seguit treballant, recomptant i gaudint de la deliciosa sororitat d'Onsonlesdones, i he participat de forma activa en el naixement de l'associació Escrivim (Associació professional d'escriptores i escriptors de literatura) de la que en formo part de la junta directiva com a tresorera. 


Part del col·lectiu OnSónLesDones a la festa dels Premis Time Out

Presentació d'Escrivim a la Setmana del Llibre en Català


A nivell personal moments durs i tristos i d'altres brillants i espectaculars. Em falta aquella amiga i alhora la duc dins meu, sempre. I em quedo amb la persistència de la lluita política, de l'orgull d'haver format part del dia 1 d'octubre. I de compartir hores amb gent especial.



Hola 2018. 

Penso seguir llegint, escrivint, publicant, rient, xerrant, debatent, parlant, tertuliejant, inventant, creant, fent vida associativa, lluitant en el que crec (i si cal deixant-me partir la cara, aquesta cosa rara que fem alguns catalans), estimant, viatjant, llançant-me a la piscina per fer coses noves e inesperades. I ballant. Ballant tot el que pugui.