Paraules que no es diuen

Aquest és un article que he escrit per la revista Telescopi, la revista de l'escola Reina Violant de barri de Gràcia, l'escola on van els meus fills. No sé com però m'he vist convertida en editorialista de la revista, tot i que signo amb el meu nom. Espero comentaris!

"Fa temps que als nens i nenes hem deixat de dir-los algunes paraules que sabem que no sonen bé.

Una de les que s’han deixat de pronunciar és ESFORÇ. Ens fa patir que els nostres fills pateixin. No ens agrada veure’ls suar la cansalada mentre s’aprenen les taules, a llegir, a retallar o a desxifrar el perquè de la gramàtica anglesa. Ens llancem sobre seu per ajudar-los a fer els deures i molt sovint ens passem.

Les mestres ens recorden que els deures els han de fer sols i a nosaltres ens ronda pel cap la parauleta però ens fa recança dir-la. Tan dir que “la letra con sangre entra” i ens hem anat a l’altra banda. Per aprendre qualsevol cosa cal gaudir. Però també cal ESFORÇ. Cal posar-hi temps, constància. Deixar de jugar o de fer el que més ens vindria de gust. Encara que costi. Han de saber que ens tenen al costat. I que després de l’esforç ve la recompensa per la feina feta. (Ai, és que tot això sona tan carca, tan fatal, que no sabem com entomar-ho!). Si oblidem l’aprenentatge i l’entrenament, si arraconem la cultura de l’esforç ens podem trobar amb generacions toves i infantils. I això sí que serà fatal, fatal, fatal... Sobretot per ells.

Una altra paraula tabú és AVORRIR-SE. Una vegada vaig treballar escrivint per un programa infantil de televisió i em van “suggerir” que no utilitzés la paraula avorrir-se. Es veu que els nens i nenes no s’avorreixen. Doncs sí. I és bo que ho facin. Es bo tenir temps per perdre. Per pensar què puc fer. Una mestra de l’escola reflexionava amb encert que el temps per avorrir-se és temps per fer créixer la creativitat.

Els caps de setmana i les tardes estan farcides d’activitats. Però poc plenes de temps lliure. LLIURE. Sense res. I si es queixen i somiquen que s’avorreixen... doncs que s’avorreixin. I facin servir les neurones. O que les facin descansar. Que sàpiguen què volen fer per ells mateixos.

I com es menja un article on es parla d’esforç i es parla de temps per avorrir-se? Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Extrems que es toquen i que estan molt connectats. Perquè hi ha d’haver-hi temps per tot: temps per esforçar-se, temps per avorrir-se, temps per gaudir, temps per dormir, temps per llegir... (Continueu vosaltres mateixos la llista amb el que us vingui més de gust)"

La dona perfecta

Tinc un amic. Li diré H. L'H té un fill de cinc anys. Un dia se'n va amb el seu fill a una illa interior de l'Eixample, d'aquelles que tenen un parc a dins. L'H. s'asseu a un banc i llegeix el diari. El seu fill juga. Llavors una dona l'interpel·la. - Perdona. Però hauries de jugar amb el teu fill. - Què? - Que en comptes de llegir el diari hauries de jugar amb el teu fill. L'H. la mira. No sembla de cap secta. No sembla boja. Però potser per això mateix el que sent el deixa tan clavat que ni reacciona. La dona rebla el clau. - No t'ho hauria dit si no hagués vist que el teu fill no és feliç. Ara sí que l'H. s'ha quedat sense parla. Què en sap aquella dona del seu fill? I de la seva relació amb ell? Fa tan sols uns minuts que són al parc. La dona torna al lloc del parc on jugava amb un nen. L'H. la mira. S'aixeca. S'hi acosta i li canta les quaranta. La discussió puja de to i l'H. l'acaba engegant a la merda. I el pitjor encara no ha passat. El pitjor és que quan H. s'asseu de nou al banc sent com algú al seu costat diu: - Anem a jugar (poseu el nom de nen que volgueu), no com d'altres. L'H. se sent derrotat. Aquella dona, la que sap què és millor per al seu fill amb una sola mirada, la que no sap res de la seva història, ha convençut a tothom que ella té raó. L'H. agafa el seu fill i se'n va. En aquell parc hi ha gent poc recomanable. Hi ha la dona perfecta i tots els seus adeptes.