15 de març 2007

Tapa de diàleg


En aquests moments estic fent un diàleg per la sèrie “El cor de la ciutat”. Per a tots el que no sapigueu com funcionen els equips de guionistes us explicaré que en sèries com aquesta, en que es demana un ritme d’entrega molt fort, els guionistes ens dividim en dos equips: escaletistes o argumentistes i els dialoguistes.
Els escaletistes s’inventen, elaboren i escriuen el que passarà en els 5 capítols setmanals. Ho fan seqüència a seqüència de tal forma que als dialoguistes ens arriba un document per cada capítol. Al document (Escaleta) hi ha descrit amb major o menor exactitud el que passa a cada seqüència, el lloc on passa, si és de dia o de nit, l’hora en què passa i els personatges que hi intervenen.
Un cop per setmana ens reunim, parlem dels capítols que s’han de dialogar i després te’n vas a casa i a pencar.
Fer un diàleg té punts de similitud amb el treball d’un actor. T’has de ficar en la pell d’un personatge i ser capaç de fer-lo parlar a la seva manera. També hi ha moments en que t’assembles a un “medium” que contacta amb l’ànima del personatge, perquè, tot i que l’acció està descrita, sempre t’inventes coses i has d’inventar-te coses que siguin coherents amb aquell personatge. Una altra variable que has de tenir en compte és la llargada i la complexitat de cada seqüència. Sovint hi ha més d’una situació. És a dir, hi ha un grup de personatges que es barallen en un bar, després se’n va, després entra en acció un altre grup de personatges i fins i tot un altre. Són emblemàtiques les seqüències del Bar el Pati, o abans, del Bar Peris. Allà hi passa de tot i a tothom. Has de mesurar quan de temps dediques a cada situació, has de tenir en compte que les situacions han de poder passar en el mateix lloc, has de fer que els personatges “recullin” el que acaba de passar si també els afecta o si ho han vist (si hi ha hagut una baralla els que parlen després n’han de fer referència!). A l’hora d’escriure has de tenir la sèrie al cap perquè els personatges tenen passat. Tenen passat immediat i passat llunyà. Parlen del que han viscut a la sèrie o actuen d’una determinada manera perquè han tingut x experiències. I també tenen passat que no es veu a la sèrie. Llavors és el moment d’inventar anècdotes d’infància o de joventut. I després està el to. Cada sèrie té un to, un estil, una manera d’explicar les coses. Hi ha costumisme o no hi ha. Hi ha referències a l’actualitat o no. Els personatges són continguts o s’ho expliquen tot a la primera de canvi. Són diàlegs àgils o més teatrals. Hi ha monòlegs o els monòlegs són una excepció. Hi ha voluntat de vida quotidiana o hi ha sofisticació o astracanada. De vegades encertar el to d’una sèrie sembla més difícil que encertar la primitiva. I d’altres ho pesques a la primera. I per avui, prou. Que una introducció és això, un tast,una tapa.