16 de febrer 2010

Dues

Tinc l’ànima mig partida, tot hom ho sap. El guió i la literatura conviuen en la meva vida, de vegades força bé, de vegades fotent-se cops de colze dignes d’un partit de tercera regional, però sempre hi són. Amb ulls morats i braços trencats. O amb una presència impecable, com sortits de la dutxa.
És un procés una mica ciclotímic, també, perquè periòdicament em dic a mi mateixa que no pot ser. I que em decideixi. Per sort no m’escolto. El meu cervell és entretingut d’escoltar, sí.
I hi ha dies que sóc una venuda i em declaro obertament... el que toqui. Com el diumenge que em vaig empassar el lliurament dels premis Goya per veure com li donaven al Luís Tosar i l’espera va tenir un bonus extra en forma de declaracions de Tosar en recollir l’estatueta: “los actores hacemos trabajos buenos cuando tenemos buenos personajes porque si no es muy difícil”. La guionista que hi ha en mi va somicar emocionada. Gràcies, gràcies! S’ha recordat dels guionistes. Als teus peus Tosar. I després els dos moments en els que es va premiar el guió, original per Agora (Alejandro Amenabar i Mateo Gil) i adaptat per Celda 211 (Daniel Monzón i Jorge Guerricaecheverria). Quan veus gent rebent premis per fer el mateix que tu (bé, a anys llum, ja m’enteneu) la guionista torna a patir un encongiment de cor i ni es recorda que té dos llibres començats i un més flotant en l’espai entre el teclat i el crani. La feina de guionista té tan poc glamur, tan poc encant en contra del que sembla, i tan poc reconeixement, que una es torna dèbil.
Després vaig tancar la tele i vaig recordar que Celda 211 parteix d’un bon llibre (diuen, jo no l’he llegit) de l’escriptor Francisco Pérez Gandul i va començar la típica baralla de pati de presó entre l’escriptora i la guionista. Sort que era tard i clavant quatre crits la cosa es va calmar. S’ha acabat! Totes dues, a clapar a la cel·la. Clanc! Silenci. Zzzz.

3 comentaris:

Mirashka ha dit...

ui que dius! jo de vegades m'al·lucina la capacitat que teniu els guionistes no només de crear una història si no també de fer-la interessant, d'emocionar-nos, intrigar-nos, fer-nos pensar... Per mi els guionistes de Lost són Déu!!!! I res de parar la batalla inerna, vols dir que no fa que totes dues parts hi surtin guanyant?

Anna Manso ha dit...

Completament d'acord. Els guionistes de Lost són paraula divina. I pel que fa a la batalla interna també d'acord. Mai deixaré les dues activitats perquè s'enriqueixen. Però és tan divertit observar les batusses de totes dues (la guionista i l'escriptora) que volia explicar-ho. Són un parell de plastes, com dues nenes petites reclamant l'atenció plena de la mama. Et sona?

Mirashka ha dit...

mmmmmmmmmm... si, algo em sona... ;P