No sóc cap entesa en moda. Ni en tendències. Ni en res que sigui cool, ni cul. Petardejo per les pàgines amb fotografies de models endiumenjades amb curiositat d’ufòloga. I aquest diumenge, al Magazine de La Vanguardia, vaig topar amb una autèntica perla. Demano disculpes a la model, però no al fotògraf, ni a l’estilista que han perpetrat unes imatges dignes de The Rocky Horror Picture Show barrejat amb una sobredosi de Hanna Montana. 
La noia queda –m’atreveixo a dir- antimaca. I ho deu ser de maca. Es pot endevinar sota l’actitud laxa del cos i la combinació de roba i tons cromàtics, que, al seu costat, fan semblar a la Morticia Adams, la germana morena de Julio Iglesias.
Però i què faig jo criticant una foto? Les fotos inspiren! O això dic als nens i nenes quan intento donar-los algun truc per combatre el full en blanc (No és una idea meva, la trobareu a la majoria de manuals literaris i d’escriptura de guió). Però mai m’havia trobat amb una foto que em clarifiqués la inspiració, com fan les clares d’ou amb el brou d’un bon consomé*.
Entre altres coses treballo en un projecte protagonitzat per una nena de tretze anys. L’estic construint i tinc el personatge força definit. Però encara està en boxes. Passejo pel carrer espiant adolescents de cua d’ull (algun dia alguna em llançarà pel cap les ulleres de sol king size). Les escolto. Rumio i medito com fer-la moure mentre estenc la roba o tallo verdura. És un moment crític i, alhora, excitant. Proposo, descarto, proposo, descarto, descarto, trio... I, de vegades, tal i com diuen els meu admirats Manel, se’m baixa la Verge i de sobte ens revela que ens en sortim...
...O se m’apareix un reportatge fotogràfic que em mostra de forma clara i diàfana tot allò que NO és el meu personatge. No és una bleda. No és passiva. No és cap noia que es deixi fotografiar de qualsevol manera. No és una amant del lletgisme. No és una enfavada. No camina pel carrer amb les espatlles apuntant a l’asfalt.
Només avanço una dada. Es mira al mirall. No s’hi mira gaire però quan ho fa, es veu.
Però i què faig jo criticant una foto? Les fotos inspiren! O això dic als nens i nenes quan intento donar-los algun truc per combatre el full en blanc (No és una idea meva, la trobareu a la majoria de manuals literaris i d’escriptura de guió). Però mai m’havia trobat amb una foto que em clarifiqués la inspiració, com fan les clares d’ou amb el brou d’un bon consomé*.
Entre altres coses treballo en un projecte protagonitzat per una nena de tretze anys. L’estic construint i tinc el personatge força definit. Però encara està en boxes. Passejo pel carrer espiant adolescents de cua d’ull (algun dia alguna em llançarà pel cap les ulleres de sol king size). Les escolto. Rumio i medito com fer-la moure mentre estenc la roba o tallo verdura. És un moment crític i, alhora, excitant. Proposo, descarto, proposo, descarto, descarto, trio... I, de vegades, tal i com diuen els meu admirats Manel, se’m baixa la Verge i de sobte ens revela que ens en sortim...
...O se m’apareix un reportatge fotogràfic que em mostra de forma clara i diàfana tot allò que NO és el meu personatge. No és una bleda. No és passiva. No és cap noia que es deixi fotografiar de qualsevol manera. No és una amant del lletgisme. No és una enfavada. No camina pel carrer amb les espatlles apuntant a l’asfalt.
Només avanço una dada. Es mira al mirall. No s’hi mira gaire però quan ho fa, es veu.
*Clarificar: Llevar (d’un líquid) les substàncies que l’enterboleixen.
2 comentaris:
Hola, Anna. Abans de res, moltes felicitats per aquests tres anys de bloc. Jo no fa gaire que et segueixo, però m'ho passo d'allò més bé llegint les teves entrades. Penso que té molt mèrit que amb nens, feina, casa i llibres encara trobis una estoneta per compartir els teus pensaments i anècdotes amb nosaltres.
Pel que fa a l'entrada d'avui estic totalment d'acord amb tú, diumenge jo també em vaig quedar bocabadada al veure aquestes fotos. Se suposa que són l'ham perquè es vengui el que porta posat aquesta noieta? jo me la trobo de nit en un carrer fosc i no penso precisament que va molt "fashion", més aviat apreto a córrer ...
Jo afegeixo que no hi ha cap magazine de La Vanguardia que faci fotos dignes que ens atraguin a comprar roba. Més aviat et porten a deixar-ho córrer. Mai he vist res que valgui la pena, i és veritat que les d'aquest dia s'emporten el primer premi.
Publica un comentari a l'entrada