04 de juny 2010

Juro dir la veritat, tan sols la veritat i només la veritat


Amb aquesta vella i coneguda fórmula, personatges de tota mena han jurat i perjurat que sabien, que havien vist, que eren innocents, que ho era l'acusat, o que no ho era.

Els guionistes i escriptors ens hauríem d’empescar alguna mena de jurament hipocràtic d’aquest estil abans d’atacar una nova obra. Hauríem de jurar-nos o prometre’ns a nosaltres mateixos que en alguna part del que ens disposem a escriure hi haurà veritat, tan sols la veritat i només la veritat, entenent la vida i el sentir autèntic com a veritat, i el tòpic com a antitesi.

Una veritat que distingeix les bones de les males pel·lícules i un llibre qualsevol d’un bon llibre. Aquesta demanda de veritat no va lligada a seriositat, ni a gran pressupost, ni a visió independent, ni a res. La veritat es pot trobar en obres tan diferents com “The star wars”, o a la petita i recomanable “Welcome”, que faig poc vaig veure al cinema. També en una trama menor d’una sèrie de televisió, com a “The Sopranos”, on veiem un pare, Toni Soprano decebut per un fill que no és el que esperava, o a sèries més modestes com aquell moment que em va agradar tant de Laberint d’ombres, en el que el personatge que interpretava Imma Colomer descobreix que l’anell de casament que li havia regalat el seu marit (Lluís Soler) no valia res, i enlloc de muntar una escena de desengany opta per no dir res, preservant amb el gest l’amor del seu home i la dignitat de la joia.

La fantasia no està lligada a l’absència de veritat, com bé sabem els amants de Tolkien, o els entusiastes de la bona literatura infantil i juvenil. Jim Botó vivia aventures extraordinàries però patia i t’arrossegada en la seva meravella.

He d'explicar, però que aquesta entrada me l’ha inspirat un llibre de relats, “Tierra desacostumbrada” de Jhumpa Lahiri (editada per Salamandra amb una excel·lent traducció d’Eduardo Iriarte), protagonitzats per famílies d’origen indi que viuen als Estats Units. Però no parla de la immigració, o no només d’immigració, parla sobretot de relacions humanes amb una gran càrrega de veritat a cada línia, a cada paraula. Una filla que creu que el seu pare espera que el convidi a quedar-se a viure perquè s’ha quedat vidu, i un pare que no vol que el convidi. Un matrimoni que aprofita el casament d’una amiga de joventut del marit per prendre’s uns dies de vacances sols, sense nens. Una noia que no vol veure que el seu xicot no l’estima. I el romàntic –en el bon sentit de la paraula- darrer relat, que narra la historia d’un home i una dona que es van conèixer de petits, que van dur vides separades i que temps després es tornen a retrobar. Al meu entendre el més interessant del llibre no són les trames, que també, sinó tot el que es llegeix entre línies, les paraules no dites entre els personatges i la punteria en la descripció d’estats i sentiments. Veritat al 100%

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)