13 de juliol 2010

Santa Teresa

Assisteixo a una mínima part de la classe magistral de Tom Fontana, productor executiu dels Estats Units, que es va fer el passat 2 de juliol, organitzada pel GAC, l'associació de guionistes catalans. Obligacions laborals m’impedeixen escoltar el gruix de la intervenció però el poc que sento m’entusiasma. L’home treballa en dues coproduccions europees i exclama que el que més el va sorprendre va ser descobrir la poca valoració de la indústria audiovisual europea pels guionistes. L’audiència li respon amb una barreja de cap cots, somriures exultants d’identificació, sospirs, rialletes iròniques i mirades lúcides dels que saben el pa que s’hi dóna.

De fet, el mateix ofici de productor executiu ja ho diu tot. Quan als crèdits de les sèries dels Estats Units llegim aquest càrrec, correspon al guionista que ha creat la sèrie i que dirigeix a tot l’equip humà que la du a terme. Tria al realitzador o director, al director de fotografia, al director de càsting, al director de posproducció, i a tota aquella persona que tindrà una responsabilitat directa en la sèrie. I ho fa el guionista perquè és el creador. Punt. Discussió zero. Perquè s’entengui, Déu va ser el productor executiu al llarg d’aquells set dies. No va tenir la idea i després algú va donar-li uns copets a l’esquena i li va dir, au, adéu. No. Ell va dirigir tot el procés. Una altra cosa seria valorar si la va encertar o si la va espifiar. Per això estan els crítics, un ofici també dels més antics del món.

A Catalunya aquesta opció ni es planteja. Comença a haver-hi una tímida assumpció de papers, però tampoc hi ha massa mà pel que fa a càstings i a realització. Aquí la decisió última és de producció, i de la persona que assumeix la realització. Els guionistes podem tenir una entente cordiale, una opinió que s’escolti, però aquella mà divina de la que parlava la sosté una altra persona, o varies.

Tampoc cal que tots els guionistes aspirin a ser guionistes executius. És un ofici més dins de l’ofici. Però seria una perspectiva diferent, gairebé un paradigma diferent, el fet de treballar per un o una guionista que assumeixi tot aquest pes.

Aquest final d’estiu, que s’ha destapat com una època de verbalitzar somnis col·lectius, els guionistes també podríem somiar un status digne, una feina reconeguda que es reflectís en sous raonables, condicions raonables i tractes raonables que es respecten.

I mentre? Doncs com deia Santa Teresa no ens queda altra que viure en una mena de sense viure mentre somiem que arribin les vacances i que, en tornar, tinguem feina.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)