08 de setembre 2010

La dimensió desconeguda – Capítol 1: el doctor X

El guepard de porcellana. Un consultori mèdic seriós no té figures de guepards de porcellana al rebedor i aquest en tenia una d'enorme, vistosa i hortera. L'A. i jo ens vam mirar la figura desconcertades. Per missatgeria telepàtica ens vam preguntar l'una a l'altra què fer, si tocàvem el dos o no, però som dues tafaneres i, per tant, vam quedar-nos. Tot plegat era massa intrigant. Per començar algú misteriós ens havia trucat a nosaltres, dues aspirants a guionistes, per encarregar-nos un projecte del que no era possible parlar per telèfon. Vam concertar una citat i en arribar al portal d'aquell carrer prop del Turo Park vam adonar-nos que el nom del senyor X corresponia a un metge. Vam acordar que si l'assumpte no ens interessava tallaríem la conversa com fos i fotríem el camp. No ens ho vam dir però totes dues comptàvem amb la bossa de l'altra per aporrinar al possible psicòpata doctor X.

I sí, el doctor X estava com un llum. Alt i cepat, tant que vaig dubtar que totes dues el poguéssim vèncer en una lluita desigual de dues noies armades amb bosses i carpetes, ens va fer seure. Parlava com una persona però tot el que deia era digne d'un personatge de sitcom, mentre jo resava per dins que, si us plau, no es transformés en un personatge de thriller caníbal, un Hannibal Lecter qualsevol. Tenia un projecte, sí. Un projecte IMPORTANTÍSSIM i ens necessitava per donar-li contingut. A partir d'aquest moment l'A. i jo vam concentrar-nos en prendre notes i en no creuar mirades per por a esclatar en un atac de riure que hauria despertat el maníac que, de ben segur, aquell paio amagava dins la seva corpenta.
L'home havia projectat una residència per a la tercera edat de luxe. Una urbanització on hi entres i ja no en surts si no és dins el plumier, com diria l'Eugenio. Un lloc tancat, amb la màxima seguretat, on la gent comptés amb tots els serveis a l'abast, des d'un dentista fins a una funerària. I què volia que féssim? Doncs inventar-nos-ho tot, les activitats d'oci, la llista de botigues, les normes de convivència, el qüestionari d'admissió per aconseguir un ambient exclusiu... i ens volia a nosaltres perquè érem guionistes, un ofici molt més adequat que el d'arquitecta, sociòloga, urbanista, antropòloga o treballadora social. Sí, perquè el doctor X era un visionari i volia que el projecte fos únic i irrepetible. El recordo explicant amb passió com veia ell el moment més delicat, el de la mort d'un resident, no per la mort en sí, sinó per l'efecte que tindria en els veïns. Nosaltres ens hauríem d'empescar alguna manera discreta i delicada de “treure” el difunt sense que ningú ho veiés, ja fos un túnel subterrani, una furgoneta camuflada... nosaltres que teníem inventiva ja ho trobaríem.
Ens va ensenyar algun planell, vam preguntar-li insistentment com havia aconseguit els nostres telèfons sense que ens resolgués l'enigma, vam ser educades i li vam fer alguna pregunta per seguir-li la veta, vam provar d'estirar-li la llengua perquè assegurava que tenia gent d'anomenada com a inversors,... però va arribar un moment en què ja no podíem més i després de prometre-li que ens pensàvem el pressupost i ja el trucaríem vam sortir d'aquell consultori, primer a pas civilitzat fins que es va convertir en una carrera fins el bar més proper. Allà ens vam fotre un parell de carajillos mentre elucubràvem sobre el doctor X. Seria el capitost d'una secta? Un sàdic avorrit? Un estafador? Un friqui qualsevol? Mai ho vam saber del cert perquè no es va tornar a posar en contacte amb cap de les dues. Una vegada em va semblar reconèixer-lo a la tele, com a protagonista d'un interessant avenç mèdic, però no, no podia ser ell, era massa... massa normal.

1 comentari:

Mirashka ha dit...

boníssim!!!!!!!!!!!!! jo en tinc un d'aquests a la feina... ni t'explico les corregudes que hi ha quan tenim reunions per no seure davant d'ell (ens veuria aguantar-nos el riure!).

Per cert, el pediatre de les meves filles a la sala d'espera té una planta de Maria de plàstic... als consultoris mèdics pots trobar de tot!!!

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)