29 de novembre 2010

Dos punts: Els "indies" de Londres ataquen de nou


S'ha acabat l'arabadevonisme. La moda absurda del bon rotllo i la resistència no violenta han passat a millor vida. No cal que perdis el temps en xerrades eternes, negociacions i diàlegs. Llença el lliri que dus a la mà i fes-ne compost vegetal o, encara millor, fot-li pel cap al primer que passi. La cosa no està per hòsties. O mira, precisament sí. Les hòsties tornen.
A partir d'ara, si el preu del pa axicletat et sembla abusiu, transforma els vidres del forn en farina de galeta. Sense misericòrdia. Si el taxista t'enreda i et fa anar de l'aeroport del Prat a Sitges passant per Girona, arrenca el volant, endu-te'l a casa i penja'l sobre la llar de foc com a record. O si la Renfe insisteix a confondre la teva anada a la feina amb un emocionant i sorpresiu esport d'aventura, pren-te la llibertat de redecorar el tren a l'estil underground més agosarat. Deixa't anar i estigues tranquil. Perquè l'autèntica violència no és la que nosaltres exercim sinó la del forner, el taxista i la companyia ferroviària.
Això no m'ho he inventat jo, que sóc limitada a l'hora de proposar avenços socials, ho diu un selecte nucli de professors universitaris del Goldsmiths College, de la Universitat de Londres, que ha publicat un escrit en defensa dels estudiants que van atacar i destrossar la seu del partit conservador britànic, el promotor polític de l'augment de taxes universitàries que ha provocat una onada de protestes.
És fàcil percebre que els estudiants anglesos tenien motius per queixar-se, les retallades estan sent dures i difícils a tot arreu. Però jo diria que cremar contenidors, esbotzar vidres i repartir llets per combatre la injustícia social és de miops i reaccionaris. I com a proposta és pobra, a més de poc original. Aquesta gent viu al nucli de la modernitat, que si Candem Town, que si Facebook, que si Twitter, que si música indie, que si post indie,... i el recurs que han triat és el mateix que usava el seu besavi escalfant el cul del seu avi amb un bastó.
Però dec estar equivocada, perquè les ments privilegiades que els defensen i beneeixen, aquests professors tan cultes i intel·ligents, tenen estudis i saben el que es diuen. I pel que sembla hi ha una cleca políticament correcta i una que no, i unes hòsties legítimes i d'altres que no ho són tant. I Mandela està obsolet i Ghandi... Qui era Ghandi? Ah, sí, aquell paio que s'assemblava a Ben Kingsley...
I el que és definitiu, jo no he anat a la universitat, o no gaire, i ells sí. I d’alguna cosa deu servir la universitat. O, no?

Anna Manso. ARA. Diumenge 28 de novembre de 2010.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)