Dilluns. Tres homes adults que s'amaguen rere un drap blanc amb dos forats a l’altura dels ulls, cofats amb tres txapeles i blindats amb dues banderes, declaren un alto al foc en un conflicte armat. La notícia m'alegra una mica pel bri d'esperança que aporta però la imatge dels tres adults em pertorba. Per què es tapen la cara? Si volen amagar la seva identitat per qüestions de seguretat que es limitin a enviar una declaració escrita, o, com va dir Salvador Cardús a la tertúlia de Catalunya Ràdio, que apareixin amb la cara pixelada. ¿I per què només es foraden el drap blanc als ulls? Si el que fan és parlar que retallin un bocí del drap a l’altura de la boca. La declaració és una teatralització d'unes intencions i la lectura visual m'inquieta. La imatge dels tres homes em persegueix i busco un tractament de xoc per esborrar-la. Dimarts m'assec al sofà disposada a veure la magnífica sèrie de zombis The walking dead a La Sexta. No vaig poder acabar el primer capítol. Patir a partir de les deu de la nit em senta fatal. Agraeixo que la història sorgeixi més de la veritat d'aquell pobre policia que es desperta d'un coma i es troba la ciutat envaïda de morts que caminen, que del gènere de terror i gore (que també) però de totes maneres la tensió de la narració i aquells cossos descompostos de forma tan verídica em trasbalsen. L'objectiu inicial, per tant, sembla aconseguit. Però no. L'endemà em faig explicar el final del primer capítol i em vénen ganes de veure el segon. Això sí, a llum de dia, amb temps per pair, però més entusiasmada per una bona història que traumatitzada per la feina dels responsables del maquillatge i els efectes especials.
Tots els que escrivim ficció televisiva ens hem trobat amb espectadors indignats per alguna de les trames de les sèries en les quals hem treballat. La queixa sempre m'ha provocat un gran estupor. La ficció cristal·litza i concentra de forma tramposa els conflictes humans però tinc la certesa que sempre es queda curta. El balanç entre els zombis i els tres homes amb la cara tapada m'ho confirma.
Finalment trobo un remei per al meu desassossec visual. Em torno a posar les imatges del lliurament de la pesada i sobrevalorada Pilota d'Or, centro únicament la vista en el Guardiola més elegant dels darrers temps i em passen tots els mals. Gràcies, Josep.
Publicat al diari ARA. Diumenge 16 de gener de 2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada