05 de juny 2011

Dos punts: En defensa del sentit de l'humor


Fa un any que desbarro per escrit al blog La pitjor mare del món . El títol ho diu tot, una acusació orgullosa del que sóc, del que som, adults que davant la criança dels fills patim regressions adolescents. Gent imperfecta. L'economista de quefer implacable és incapaç de fer anar a dormir el seu fill a l'hora i se sent més petita que un àcar. O més petit. Es diu que la culpa és femenina, però existeix una culpa masculina tant o més amagada que el vot ocult al PP. Al blog faig una reivindicació de la imperfecció, però, sobretot, de l'humor, un dissolvent orgànic dels conflictes més potent que aquella llegenda urbana que explicava la destrucció d'un bistec submergit en coca-cola. Si algú ha fet l'experiment deu saber que el bistec queda... mullat. Un bany d'humor, en canvi, separa el gra de la palla, la senzillesa davant el patir estúpid. I té un efecte secundari interessant, genera rebuig entre els ploms, els egotistes, els intolerants i altres delinqüents del bon viure. Expliques que les barretes de peix congelat han fet més per la teva salut mental que el Trankimazín i algú et retorna una cara d'ensumallufes històrica. No cal que digui què pensa aquest tipus de personal de la meva foto amb ulleres de 3D amb què anuncio als despistats que toca riure del gran drama dels dos bàndols.

A la pel·lícula The incredibles ( Els increïbles ) la mare, l'Elastigirl, posseeix uns braços llargs, eterns, que tot ho abasten. Quan entres a la secció mares i pares de la vida acabes igual. Dues forces físiques oposades tiben de tu fins a axicletar-te el cos. Del braç esquerre se n'ocupa l'exèrcit de perfeccionistes impenitents, els exigents, els que orienten la seva mirada dos centímetres per sobre la teva espatlla, sempre; els de sospir condescendent; els wikipares, que tot ho saben. El braç dret l'allargassen els de la nuca flexible, un exèrcit de progenitors amants de mirar al sostre per tal d'evitar el que tenen al davant; els experts xiuladors; els fans del niaroniaro dels Payasos de la tele , els que han dimitit. I al mig hi ets tu, jo, tots, fets un embolic. M'agrada pensar que gràcies al blog alguns d'aquests embolics es desfan a cops d'humor. Estrella Morente, a Las bulerías de la bola , canta " Yo no le temo a la muerte porque morir es natural ". A mi m'agrada dir-ho diferent, no em fa por tenir fills perquè riure és natural.
Publicat al diari ARA. Diumenge 5 de juny de 2011.

Nota: i pels que tingueu curiositat aquí va l'enllaç a La pitjor mare del món http://bit.ly/kjMZDp

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)