Leandro, el niño horrible

Leandre, el nen més espantós i lleig que m'he empescat mai, el protagonista del llibre Leandre, el nen horrible, publicat amb Cruïlla l'any 2004 i que m'ha permès conèixer centenars de lectors i lectores, serà, a partir del gener, Leandro, el niño horrible.

SM n'assumeix l'edició i jo, contenta. També editarà La llista d'aniversari amb el nom de La lista de cumpleaños, però serà més tard, a l'octubre del 2013. I de nou jo, doblement contenta. En ambdós casos m'han ofert fer-ne jo mateixa la traducció. He començat, evidentment, pel Leandre que està mutant a Leandro.

El mètode de treball no és complicat. Els dos documents en pantalla, un en Open Office i l'altra en pdf, i uns quants diccionaris a la taula i d'altres minimitzats a l'ordinador. He fet la primera versió a raig, sense pensar-m'hi gaire i ara la penso tancar uns quants dies a la nevera. Una nevera mental que consisteix a aparcar el document el temps que es pugui o que faci falta.

Quan l'obri oblidaré de forma conscient que aquell text ha estat escrit mai en català i faré un exercici que, de fet, ja he començat a fer a la primera versió: podar, repassar, cosir vores,... és a dir, reescriure! Reescriure perquè el text flueixi en castellà, perquè a mi m'agradi i em soni bé. Perquè me'l senti meu. I perquè reescriure és un vici! No m'aturaries mai! Sort de les dates de lliurament. A més, ja fa vuit anys que vaig donar per acabat el text. Vuit anys, uns quants llibres i moltes hores d'escriptura que fan que ara em llegeixi el text amb d'altres ulls.

Traduir té un grau de traïció, diuen. Jo m'estimo més pensar en «adaptació». Adaptes paraules i conceptes a d'altres llengües. Adaptes per conservar. Però no en vull parlar gaire perquè no és el meu ofici, només dir que quan et tradueixes a tu mateix no hi ha manies. Treus la tisora i zas! Aquella frase diu el mateix però l'has canviat de dalt a baix. I et pots permetre la llibertat de decidir que la Tona Clic ara és Tania Clic. Que el Leandre, per la seva mare, enlloc de ser el lletgetó del seu cor ara és su feuchito querido. Que el programa de ràdio preferit del pare ja no és Un matí per patir sinó Desgracias mañaneras. Que Cal Monjo ara és Casa Machaquito...

Només tinc un dubte... la paraula cagarada. El llibre comença així:

«El Leandre era un nen horrible. Tenia el nas arrugat com una cagarada de gos i la boca grossa com el cul d'un hipopòtam amb sobrepès.»

La traducció normativa és cagada, però no m'agrada. De forma provisional he escrit caca. S'accepten propostes.

Nota: rellegir el llibre m'ha permès descobrir que tinc algunes fixacions: les ulleres liles, els marcians, el nom Avel·lina, la gastronomia estrambòtica i les àvies i els avis enrotllats.