31 de gener 2012

La ràdio

Fa poc la Clara B. em deia, «a que no em guanyes a aparells de ràdio a casa». Els he comptat. En tinc 5. Però he de dir que l'aplicació de la TDT que m'agrada més és convertir la tele en ràdio i el mòbil, si no té ràdio, no me'l compro. Sí, la Clara em guanya, però per poc. Sóc una radioaficionada, i no pas del walkie-talkie. I associo les hores del dia segons els programes que puc escoltar. Trio fer feines feixugues o tancar-me a la cuina a preparar el que toca, segons si fan un programa o un altre. Donant pit a altes hores de la matinada vaig descobrir «una nit a la terra» la primera versió de «L'ofici de viure» de Catalunya Ràdio, amb el Gaspar Hernández. Els dissabtes, l'hora de cuinar el dinar és sinònim de la veu de la Rosa Badia i el programa «Tot és comèdia» de Ràdio Barcelona. I quan recullo plats i pesco el «Punt de llibre» de la mateixa emissora, amb la Pilar Argudo, els dissabtes, també sóc feliç.

Però el normal és fer zàpping i saltar segons si el Basté l'encerta o si el Fuentes té el dia. De vegades pateixo i provo amb el Francino i em pregunto qui coi s'ha inventat aquesta diferenciació tan bèstia de sexes que fa que al matí no hi hagi cap dona, i a la tarda el Clapés sigui el llanero solitario dels mascles radiofònics, al costat de la Nierga, la Tatiana Sisquella i la Júlia Otero. Els caps de setmana s'acaben al migdia, quan bona part de la programació passa a ser domini dels programes esportius. Però al matí una pot ser «escuchante» de la Pepa Fernández, a Radio Nacional («No es un día cualquiera), o llançar el crit de «A vivir que son dos días». També hi ha, és clar, l'oferta de «El suplement» a Catalunya Ràdio, o del Via Lliure a Rac1. 

No puc parlar de guió de ràdio amb coneixement de causa. No n'he fet mai. Però he parlat amb gent que en fa i n'ha fet i diria que són uns grans desconeguts. Perquè de guió, a la ràdio, n'hi ha. Allò que sembla una conversa intranscendent amb el presentador és un guió escrit, amb músiques buscades, talls de veus seleccionats i bromes molt però que molt pensades. S'escriu, fins i tot, les rèpliques que pot dir el presentador, no només el que diu la persona que fa la secció. Però allà on el guió brilla més és amb l'humor. Només cal sentir els programes delirants dels «Especialistas secundarios» (dies feiners a les 13.30 a Ràdio Barcelona) o les col·laboracions a La Ventana (tardes, Cadena SER) o al programa No es un día cualquiera (RN, matins cap de setmana) de l'humorista Juan Carlos Ortega, deixeble de Gila, o els  programes dels Òscars (RAC1, feiners 13:00), o els milions de seccions del Versió Rac1 del Clapés (tardes, feiners, RAC1) que beu directament d'aquella Ventana del Sardà, de fa anys, passada per un sedàs molt personal. Una tarda amb un senyor Bohigas inspirat no pot ser mai una mala tarda. I també recomano que es cliqui el programa "El mundo today" a la web de la cadena SER i s'escolti online, perquè s'emet en horari de desconnexió i a Catalunya és l'única manera de seguir-lo. Val la pena, és clar que tinc una flaca personal pels dos dels tertulians i no sóc imparcial.

De fet, tampoc descobreixo res si recordo els origens radiofònics de Buenafuente i tot el seu equip, entre els que hi havia Toni Soler. El Terrat, va ser, durant molt de temps, un programa de culte, amb personatges mítics com el nen tonto, que ens va provocar més d'un esquinç a les costelles de tant riure. Després la cosa va anar decaient, en proporció a la dedicació a la tele. Un cas paral·lel al de Minoria Absoluta. Miki Moto, també va començar a la ràdio i va tenir  un estol de bons guionistes guionant-li programes com «Pasta gasta». Em sento afortunada d'haver-los escoltat. Igual que al Sardà abans que es vengués l'ànima i ens fes pensar que la Gemma Nierga ho tenia cru per substituir-lo a «La Ventana», però ho va fer, i molt bé, i encara hi és, sòlida i afable, menys bèstia que el Sardà, però amb segell propi.

Però, és clar, no tot és fantabulós. Hi ha ràdio de merda. Ràdio de porqueria. Hi ha tertúlies que fan morir d'avorriment, repetició, que exasperen per ignomínia i ignorància.  Hi ha molta gent que trepitja l'idioma, que no sent cap mena de responsabilitat envers l'eina principal de la seva feina pagada, la llengua. Hi ha emissores infectes que contaminen com les pitjors emissores de ràdio protagonistes de conflictes bèl·lics a Àfrica i als Balcans. Hi ha vidents que segueixen mentint amb l'estil més cutre i miserable. Hi ha anuncis de lipotímia. Hi ha programes en emissores en teoria serioses que no valen un pebre. I bons programes en horaris impossibles, als que, per sort, salva l'internet i el  poder escoltar-los online o descarregats a l'ordinador o trasto per escoltar música i sons.

De totes maneres la credibilitat de la ràdio segueix sent superior a la tele. I com a mostra,  l'entrevista que li va fer la Pepa Fernández a l'Iñaki Gabilondo, al programa No es un día cualquiera de Radio Nacional el 22 de gener. Si algú fa temps que no escolta la ràdio i s'hi vol tornar a enganxar que comenci per aquí.

1 comentari:

Elena ha dit...

Hola Anna.
Me ha encantado esta entrada hablando del mundo de la radio y donde mencionas todos mis programas favoritos. Y, sí, yo también me organizo muchas actividades en función de los horarios de los programas de radio.

No conozco "El mundo today" pero voy a buscarlo ya en el web de la cadena SER. Gracias por la información.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)