A
l'estiu vaig patir un atac de vertigen que em va terroritzar. Feia
temps que el cor no se m'accelerava, foll, per culpa d'una por
imaginària tan real. Va ser a l'embassament de Cavallers, al Pallars
Sobirà. Vam accedir-hi per les escales metàl·liques que s'enfilen
de dret per sota les parets altes i bestials de la presa i la voregen
per sota. No vaig ser conscient d'on era fins que, en alçar els
ulls, el ciment em va aclaparar i va disparar el pànic de veure'm
engolida per una aigua impossible que m'engolís, ensorrada per una
paret que no s'ensorrarà. Va ser un vertigen invers perquè jo era
sota, empetitida per aquella verticalitat esfereïdora. Vaig córrer
escales amunt provant d'escapar del que no existeix. Potser van ser
les enfilades recents als campanars de la Vall de Boí o tan sols la
certesa del vertigen, però els vaig veure: Kim Novak caient avall i
James Stewart condemnat a sofrir el que jo sofreixo, per sort,
excepte aquell dia, d'una forma més amable i mínima.
Començo
a llegir les memòries de Salman Rushdie, Joseph
Anton, i
amb les tres primeres línies ja en tinc prou per saber que és un
molt bon llibre. És una recomanació directa de la Marina
Espasa
i amb ella també comparteixo via Twitter el desassossec que provoca
la primera imatge del llibre, unes mortíferes merles que exemplerifiquen l'assetjament que patirà
l'autor quan la seva vida deixi de ser el que era. Totes dues bevem
de Hitchcock
per explicar d'una forma incontestable perquè les merles de Rushdie
ens semblen tan malignes i amenaçants.
I jo rumio que és Hitchcock
qui millor ha justificat el fàstic
i l'aprensió que sofreixo en
creuar plaça Catalunya, o el meu carrer quan la vella boja tira
veces als coloms.
El
veig aparèixer i desaparèixer. El cartell anuncia una habitació
per a “caballero” i dóna un número de telèfon. Als dies ja no
hi és fins que, tot de sobte, me'l torno a trobar enganxat a
qualsevol paret. El “caballero” anterior deu haver marxat. O
potser no. Jo mateixa m'organitzo la teoria, gens original, perquè
no és una teoria sinó el record d'una ficció. Rere el cartell
m'agrada veure-hi dues velletes encantadores que acullen cavallers i
els tracten amb una misericòrdia excessiva. Arsenic and old lace o
tal i com la coneixem aquí, Arsènic per compassió. En la meva
imaginació pinto les dues tietes de Cary Grant amb tocs de Teresines
i tampoc m'és difícil imaginar qui seria el malvat germà tarat,
n'hi ha tants d'impunes a les places de Gràcia...
Que
la ficció ens salvi de la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada