16 de desembre 2013

Els llibres que em van fer escriptor

La periodista Mar Cortés em va entrevistar fa unes setmanes, a la seu de la Fundació Jordi Sierra i Fabra, en companyia del mateix Sierra i Fabra, la Maite Carranza i la Gemma Lienas, tots ells escriptors i companys de la plataforma APE (Autors i Autores en Perill d'Extinció).


La Mar ens va preguntar pels llibres que ens va fer escriptors, en aquest article que es va publicar al suplement del diari ARA, l'ARA TU, el diumenge podeu consultar en l'edició Premium aquí. Reprodueixo aquí, la introducció i el fragment en el que la Mar recull les meves paraules parlant dels llibres de la meva infantesa. 
 







Anna Manso, Maite Carranza, Gemma Lienas i Jordi Sierra i Fabra són col·legues i amics que avui es retroben, a la fundació que aquest últim ha creat al barri de Sants, carretejant els exemplars més preuats de les seves biblioteques infantils. Llibres que són tresors culturals i sentimentals perquè els van fer descobrir universos i, alhora, els retornen a moments crucials de la seva formació personal i professional.



Hi ha excitació mentre intercanvien impressions i comenten coincidències: l'Anna i la Gemma comparteixen admiració pel llibre El viento en los sauces, de Kenneth Grahame, mentre que la Maite i el Jordi descobreixen la seva debilitat comuna per Guillem Brown, el personatge de Richmal Crompton que els ha inspirat per crear les seves pròpies col·leccions protagonitzades per un noi d'11 anys, en tots dos casos batejat amb el nom de Víctor, sense que cap dels dos, que es veuen i parlen habitualment, ho hagi sabut fins ara.
Recorden els llibres que els van fer escriptors i, alhora, que els llibres els fan escriptors, una obvietat que cal remarcar en un moment en què la mística s'ha desvinculat tant de la indústria que a molta gent li costa entendre que escriure és una feina sotmesa a les lleis del mercat. En aquest context han creat la plataforma APE, Autors i Autores en Perill d'Extinció, que reclama el dret dels autors a viure de la seva feina i denuncia el que ells consideren "una socialització mal entesa" dels llibres de lectura a les escoles, que perjudica greument la salut del sector, dificulta la creació de nous lectors i pot arribar a condicionar la qualitat de la literatura.
Passió i reivindicació es donen la mà en aquesta trobada plena de complicitats.





Anna Manso (Barcelona, 1969): "Sóc aquí, en part, perquè algú em va obrir un món des de l'escola"
És guionista, novel·lista, "la pitjor mare del món" des de les pàgines de l'ARA i la impulsora de convidar tothom qui vulgui a publicar a Facebook fotos de les seves biblioteques infantils. La d'ella la formen llibres regalats, comprats, heretats i compartits amb els seus germans. "Tots vam sortir bons lectors i a casa s'havia de demanar tanda, però no sempre la respectàvem. Algú descobria Tolkien o Gerald Durrell i els altres hi anàvem darrere. A vegades, fins i tot ens els robàvem", confessa. Anna Manso mostra com a prova del delicte un exemplar en què hi ha un munt de noms tatxats. "Per sort l'única escriptora he estat jo, per això deixen que me'ls quedi", diu, lliure de pecat.
Una altra font de descoberta van ser llibres llegits a l'escola: "No estic en contra de les lectures obligatòries sempre que hi hagi un bon treball del mestre. Sóc aquí perquè algú em va obrir un món des de l'escola", afirma. Llibres esdevinguts finestres, com Jim Botón y Lucas el Maquinista, de Michael Ende, El zoo d'en Pitus, de Sebastià Sorribes, o El viento en los sauces , de Kenneth Grahame, que amaga una història de fascinació i recerca: "Ens el van llegir per fer un dictat i em va atrapar tant que vaig haver d'aixecar-me per saber quin llibre era i no vaig parar fins que a casa meva me'l van comprar". Una tècnica d'estimulació de la lectura potser no tan involuntària com pot semblar: "A la meva escola els dictats no es feien només segons l'ortografia sinó també per fer-nos venir ganes de llegir".
Anna Manso recorda vívidadament els llibres que la van marcar de petita: els de Lola Anglada, que es van reeditar quan ella tenia 10 o 11 anys, o Les aventures extraordinàries d'en Massagran, de Josep Maria Folch i Torres: "Llibres molt importants per a mi i per a tota la meva generació". I també el moment de l'epifania, a partir d'un exercici de la Gramàtica de la fantasia , de Gianni Rodari, que, segons Manso, "qualsevol que es dediqui al magisteri hauria de llegir". Es tractava d'inventar una història que contingués tres paraules. "Les recordo perfectament: ascensor, Superman i jardí. I recordo aquella tarda, que bé que m'ho vaig passar i les ganes que tenia que arribés l'endemà. Ara recupero la memòria i penso que llavors es va despertar tot".

NOTA: fotos de Manolo Garcia