01 d’abril 2017

I si fos un ocell?





Cada nova història, cada nou llibre, té un perquè, un origen, una raó. En el cas d’aquest nou llibre que presento, I si fos un ocell?, tot va començar fa molts anys, quan vaig suspendre per tercera vegada l’examen del carnet de conduir i vaig saber que per molt que acabés aprovant —cosa que va passar a la següent convocatòria—, allò no estava fet per a mi. Al còctel Molotov de desànim automobilístic amb els anys s’hi va afegir una por cada vegada més gran de les altures, allò que popularment s’anomena «vertigen», tot i que no ho és. Com seria capaç de conduir si m’aterria la possibilitat d’enfilar-me per segons quina carretera o passar per sobre un pont? Fins que una tarda, a la Gal·la Placídia, mentre seia a un banc en la millor de les companyies, la de la Joana Martí, vaig entomar el seu repte de complir desitjos pendents i vaig assegurar-li que així que arribés a casa trucaria al despatx dels psicòlegs especialitzats en tractar la por a conduir que havia localitzat i que demanaria hora. I ho vaig fer.
 
El que va venir després van ser molts mesos de feina conjunta amb la Maribel Martínez, que va ensenyar-me que la valentia és fer tot allò que et fa por, tot i que et faci por. I que la perseverança és una aliada imprescindible. Un dels exercicis que em va demanar que fes la Maribel era pujar dalt del terrat del meu edifici del barri de Gràcia per aprendre a mirar enllà i cap avall, cap al terra, cap a l’abisme. Volia que convisqués amb aquella por i que, fins i tot, imaginés què passaria si queia, perquè calia que aprengués a transitar pel malestar i comprovés per mi mateixa que, tot i passar-ho malament, el cap no m’explotava. 
  
Un dia, al terrat, vaig fixar-me en uns falciots que volaven cel amunt. Se’m va acudir que seria bo aprendre a mirar-los cel enllà com si imaginés que jo mateixa era un ocell. En fer-ho el meu cervell narrador es va activar. I si jo fos un ocell? Em vaig dir. Si jo ho hagués estat. La meva por de les altures tindria tota la lògica del món perquè em protegiria. Impediria que em llancés del terrat per volar i que en fer-ho morís esclafada. En aquell precís moment va néixer la Lola, la mare de l’Arnau, el protagonista del llibre. L’Arnau va néixer un segon després perquè el meu cervell va continuar imaginant: I què passaria si la Lola tingués un fill que la volgués ajudar? Un fill al que se li hauria acudit aquesta idea de bomber, i perquè la dona s’acostumés als ocells li regalés una parella de periquitos. Era una idea bonica, boja i divertida i me la vaig quedar. 



Escriure el que va fer l’Arnau per ajudar la mare em va ajudar a mi, també. Vaig decidir que l’Arnau no voldria ajudar només la mare, també a la Càrol, la seva germana gran, que estava tipa que la gent de la seva classe la mirés com una friqui per culpa de les seves bones notes, i que per fer-se la interessant s’havia entestat en tenir una taràntula. O el seu pare, l’Oriol, que per culpa de la crisi havia hagut de marxar a treballar a Euskadi i els enyorava. L’Arnau també tenia un petit problema, li costava escriure i les seves notes no eren res de l’altre dijous. Per compensar-lo una mica la mare l’havia apuntat a una extraescolar diferent: el taller d’invents del Paco, un home tranquil, pràctic i positiu. 

La historia que en va resultar és la que trobareu a les llibreries a partir del dilluns dia 3 d’abril, editada per Arcàdia, editorial amb qui ja vaig publicar «L’últim violí» l’any 2014. La mà de la Montse Ingla i la col·laboració del Toni Munné hi són molt presents. Sense la seva complicitat aquest llibre no hagués estat possible. També vull agrair les paraules del filòsof Joan-Carles Mèlich que a la contracoberta del llibre ens parlen del fet de perseverar. I en darrer lloc vull destacar les precioses il·lustracions de la Susanna Campillo que han obrat la meravella de fer realitat el que jo duia dins el cap, com la dels dos periquitos que podeu admirar a l'inici d'aquesta entrada. 

Aprofito per donar les gràcies a la Maribel que em va mirar fixament i em va dir que jo conduiria, que no en tenia cap dubte. També a la Mariona, de qui vaig manllevar el coratge i la persistència en el seu desig d’estudiar al Canadà. I al Nil, que em va acompanyar aquell dia que ens vam enfilar a la Torre de Collserola, i em va donar la mà. I a l’avió del Tibidabo. I a dalt del terrat. 


Quan escrivia el llibre no tenia gens clar l’encert de la predicció de la Maribel. Només sabia que ho seguiria intentant. Que seguiria perseverant. Avui puc explicar que sí, que la va clavar, i ara vaig amunt i avall, de xerrada en xerrada, o a un club de lectura, o a on sigui, amb un cop de cotxe.

Espero que gaudiu d’aquesta història adreçada especialment a les lectores i lectors a partir de 10 anys, però que pot llegir tothom que en tingui ganes, als 8, als 18 o als 88 anys. 

I si fos un ocell?
Col·lecció "La meva Arcàdia". Editorial Arcàdia
A partir de 10 anys

2 comentaris:

Bruno fernandez garrido ha dit...

Aquest llibre que tinc entre les Mans té un origen més extraordinari del que em pensaba. De vegades el temps i l'espai no importen i el nostre Cervell es posa a maquinar idees fantàstiques que es desenvolupen. Algunes de les teves han arribat a les meves Mans en forma d'un meravellós llibre. Segueix escrivint així, 😃.

Anna Manso ha dit...

Bruno, el temps i l'espai de vegades es confabulen perquè una escriptora pugui conèixer lectors extraordinaris com tu. Moltes gràcies i segueix llegint, així!