29 de març 2007

Paraules que no es diuen

Aquest és un article que he escrit per la revista Telescopi, la revista de l'escola Reina Violant de barri de Gràcia, l'escola on van els meus fills. No sé com però m'he vist convertida en editorialista de la revista, tot i que signo amb el meu nom. Espero comentaris!

"Fa temps que als nens i nenes hem deixat de dir-los algunes paraules que sabem que no sonen bé.


Una de les que s’han deixat de pronunciar és ESFORÇ. Ens fa patir que els nostres fills pateixin. No ens agrada veure’ls suar la cansalada mentre s’aprenen les taules, a llegir, a retallar o a desxifrar el perquè de la gramàtica anglesa. Ens llancem sobre seu per ajudar-los a fer els deures i molt sovint ens passem.

Les mestres ens recorden que els deures els han de fer sols i a nosaltres ens ronda pel cap la parauleta però ens fa recança dir-la. Tan dir que “la letra con sangre entra” i ens hem anat a l’altra banda. Per aprendre qualsevol cosa cal gaudir. Però també cal ESFORÇ. Cal posar-hi temps, constància. Deixar de jugar o de fer el que més ens vindria de gust. Encara que costi. Han de saber que ens tenen al costat. I que després de l’esforç ve la recompensa per la feina feta. (Ai, és que tot això sona tan carca, tan fatal, que no sabem com entomar-ho!). Si oblidem l’aprenentatge i l’entrenament, si arraconem la cultura de l’esforç ens podem trobar amb generacions toves i infantils. I això sí que serà fatal, fatal, fatal... Sobretot per ells.

Una altra paraula tabú és AVORRIR-SE. Una vegada vaig treballar escrivint per un programa infantil de televisió i em van “suggerir” que no utilitzés la paraula avorrir-se. Es veu que els nens i nenes no s’avorreixen. Doncs sí. I és bo que ho facin. Es bo tenir temps per perdre. Per pensar què puc fer. Una mestra de l’escola reflexionava amb encert que el temps per avorrir-se és temps per fer créixer la creativitat.

Els caps de setmana i les tardes estan farcides d’activitats. Però poc plenes de temps lliure. LLIURE. Sense res. I si es queixen i somiquen que s’avorreixen... doncs que s’avorreixin. I facin servir les neurones. O que les facin descansar. Que sàpiguen què volen fer per ells mateixos.

I com es menja un article on es parla d’esforç i es parla de temps per avorrir-se? Per mi són dues cares de la mateixa moneda. Extrems que es toquen i que estan molt connectats. Perquè hi ha d’haver-hi temps per tot: temps per esforçar-se, temps per avorrir-se, temps per gaudir, temps per dormir, temps per llegir... (Continueu vosaltres mateixos la llista amb el que us vingui més de gust)"

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Sobre tot temps per assumir que els pares som els responsables de l'educació dels nostres fills. Curiosament, o no, hi ha gent que pensa que el responsable és l'escola. Penso que l'objectiu més important de l'escola (a banda de transmetre coneixements) és la social.lització. Vaig tremolar quan un dia vaig veure a la Tele que un grup de pares (universitaris) no portaven els seus fills a escola. Ells els feien de mestres. O sigui, tanquem-los a una peixera, i que no s'adonin que hi ha vida exterior.
Una altra paraula que manca en el diccionari d'alguns pares, i encara que soni carca, és la disciplina; entenent aquesta no com un terme autoritari, però com una guia per tenir una mica d'ordre a la vida, i que no es pensin que això es "viva la Virgen".
De ben petits veus uns comportaments a les aules i menjadors, que flipes. Senzillament, nens que no saben comportar-se com correspondria a les seves edats.
Ser pare no és fàcil, però convé parar-se de tant en quant, i preguntar-se: Estic fent servir el sentit comú?

Anònim ha dit...

De fet en Juan Manuel m'ha tret de la boca (bé, dels dits...) la paraula DISCIPLINA. Impronunciable en molts àmbits i sobretot quan parles de nens. No coincideixo però amb ell en una cosa: La disciplina implica que el que l'aplica ha de tenir autoritat i en aquest sentit cal ser autoritari (quan apliques la disciplina, no sempre). Compte! No confonguis autoritari amb dèspota.

Oh, Anna, i és magnífic avorrir-se, però no només de petit. Quan temps fa que no t'avorreixes?

Aprofito: El meu amic Martí Gironell ja ha publicat la seva primera novela: "El Pont dels Jueus", a Columna. Va de la construcció del pont de Besalú. És tipus "Catedral del Mar", però de la Garrotxa. Ep conyes apart, l'he començada i està molt currada l'obra. La recomano.

Salut!

Anònim ha dit...

Tens raó, comte alfred. Potser m'he expressat malament. Estic d'acord amb tu.
Jo també vull avorrir-me una estona.
Salutacions a les terres gironines.