02 de maig 2007

Anar de bolos


Anar de “bolos” vol dir sortir a fer ronda. A fer minigira. Anar per les escoles o llocs diversos i parlar de l’ofici que t’ocupa. En el meu cas la cosa d’escriure llibres infantils i guions. Anar de bolos t’estalvia peles de psiquiatra. Atenció. He dit t’estalvia, no t’evita. L’altra dia vaig entrar a una sala d’actes i 150 nens i nenes d’onze anys van irrompre en crits de “Anna Manso! Anna Manso!”. Els vaig respondre que ara ja sabia què sentien els concursants d’Operació Triunfo en sortir de l’acadèmia. Sempre que torno de bolos m’engreixo tres quilos. Resulta que als nens els agrada llegir el que escric i volen que els signi autògrafs a la mà. I un tema important. M’adono que el que m’invento els fa riure. I en fer-los riure no s’adonen que llegeixen. I fins i tot s’acaben el llibre! No entenc perquè el Leandre no va per l’edició vint. Tinc la sospita que hi ha mestres ben pensants que no troben correcte el títol: “Leandre, el nen horrible”. A l’entrada d’abans deia que per ser intel·lectual hauria de ser obligatori passar un examen de sentit de l’humor. Per ser mestre igual. El Jose Antonio Marina va escriure fa temps un article polèmic en que proposava eliminar els clàssics en les llistes de lectura obligatòria. Ho subscric totalment. Vaig convertir-me en lectora reincident malgrat els llibres espantosos que em vaig haver d’empassar. I ja no diguem de les biografies estúpides que em feien aprendre. Tenia un professor que l’únic que se li acudia preguntar-nos sobre Lope de Vega era quants fills tenia. I després critiquem que el “Aquí hay tomate” tingui molts espectadors. Jo vaig tenir la sort de tenir germans grans que em feien el servei de lector abans que jo i que em donaven bones llistes de llibres per llegir. Però aquesta és funció dels mestres de literatura, com l’Antoni Dalmases, a qui vaig conèixer el dia de Sant Jordi. Els alumnes de l’Antoni tenen la sort que el seu professor els seleccioni llibres que facin venir ganes de llegir i que els hi llegeixi en veu alta. Aquest, crec, és el camí.

2 comentaris:

Juan Manuel ha dit...

Totalment d'acord. El gust per la lectura, música, història, etc. per als d'una generació que vàrem fer l'EGB no ens l'ha propiciat l'escola, precissament. En el meu cas, tant la lectura com la música les vaig cultivar gràcies a l'interès propi i a l'entorn familiar.
S'ha dit mil vegades, però és veritat que si uns pares o germans llegeixen, els fills o germans, molt probablement ho faran.
Reconec que durant uns anys vaig llegir poc. Això sí, escoltava molta música i llegia revistes musicals.
Ara torno a llegir més (bé, 4 o 5 a l'any). Tampoc una barbaritat.
Per cert, ahir vaig acabar-me "La petita història dels tractors en ucraïnès". Divertida i original. Recomanable per passar unes bones estones.
Ara començaré "The Brooklyn Follies" de Paul Auster.
I encara tinc a la recàmera "Freakonomics", "La verdad de Agamenón" de J. Cercas i "Farsa", del Màrius Serra. (Aquest últim, el vaig començar i ho vaig deixar). I a veure, si en Sánchez Piñol treu el tercer de la trilogia.
Uff! Quanta feina.

Anna Manso ha dit...

Totalment d'acord amb la teva recomanació de "La petita història dels tractors en ucraïnès". Vaig riure, m'ho vaig passar pipa i amb bona literatura. Em pensava que seria un llibre d'usar i tirar i res. A la llibreria per molt de temps. Si algun dia em decideixo a escriure per adults la cosa aniria per aquí.