Pàgines d'economia

Agafo el diari del diumenge i pesa. Costa de doblegar a causa d’un interior ple de pàgines extres i suplements. Així que l’aprimo i separo les pàgines roses d’economia, els classificats, els anuncis encartats i el suplement dominical. Com acostuma a passar, reüllo e diari en porcions petites, interrompuda per urgències quotidianes. No és fins a les nou del vespre, que ajaguda al llit, entomo el diari i els seus satèl·lits per llegir-lo com cal. I ja va per tres o quatre vegades que m’aturo en les pàgines d’economia. Llegeixo el titular que m’arrossega a l’interior d’un article i d’aquest a un altre i un altre. Em queda poc temps per llegir la resta del diari però m’adormo amb la convicció que m’han ofert una informació més directa i pràctica que cap pàgina de política. He descobert què són els “Fons Sobirans” (Fondos Soberanos), o dit d’una altra manera, les peles que els sobren de les vendes del petroli o de les exportacions a països tant democràtics com els Emirats Àrabs o Xina, que s’inverteixen en empreses de tot el món. En empreses de casa nostra. I el pitjor de tot és que se’ls necessita perquè les empreses no s’enfonsin. No tots els Fons Sobirans pertanyen a països amb una vida política tant estimulant, però la major part del diner sí. També he entès una mica més (una miiiica) la crisi de Wall Street, a la que ara podriem anomenar Casa de Barrets Street. O Germans Dalton Street. O... I avui mateix un titular d’un diari digital que parla sobre l’estancament de les altes de ADSL em descobreix que es prepara una nova llei (una llei revolucionaria!) que obligarà a les empreses a complir un 80% del que prometen. Estem salvats! L’Estat vetlla per nosaltres! Això sí, un 80%.