Del nen destructor a "Canelons freds"

El meu germà Quim tenia un do: trencava objectes a cops de xut de pilota. Va batre rècords de trencar un aplic que hi havia a una saleta de la casa on vivíem de petits. El meu pare li va prohibir jugar amb una pilota dins del pis sota pena de mort. El Quim tenia un altre do: no es podia estar quiet, havia de moure’s, de saltar i, sobretot, xutar. I va passar LA INJUSTÍCIA. El Quim va inflar un globus i va fer-se un partit ell contra ell a la saleta, amb tanta mala fortuna que el globus va fregar contra l’aplic, que ja estava prou madur i va caure a terra trencat, estavellat i aniquilat. Encara veig al meu germà, agenollat davant del meu pare, suplicant: “papa, t’ho juro, era un globus”. El van castigar. D’aquella escena va néixer un conte, un homenatge als nens destructors d’aquest món, “L’arqueòleg karateka”, que em va tenir fregida uns quants anys, incapaç de passar de les tres primeres pàgines. L’estiu del 2007 el meu cervell va fer una connexió inesperada i per fi vaig trobar el desllorigador de la història i va néixer “Les persones tristes poden ser molt alegres”, el text que vaig presentar al premi Gran Angular, que va guanyar i que ara surt publicat amb el nom de “Canelons freds”. A la segona pàgina he posat la famosa frase de clemència del meu germà, perquè m’ha semblat de justícia. El Quim i jo, per aquella època, tendíem més a atonyinar-nos que a petonejar-nos, i si m’haguessin dit que gràcies a la seva involuntària inspiració guanyaria un premi, hagués atonyinat també a qui m’ho hagués insinuat. Gràcies Quim. No vas ser tu. Va ser el globus.