Estic enganxada a una altra sèrie. Es diu “In treatment” i la protagonitza l’actor Gabriel Byrne que fa de psicòleg que atén de dilluns a dijous els mateixos pacients, i el divendres assisteix a la seva pròpia sessió de control amb la Dianne Wiest fent de terapeuta. En veure-la he pensat en una màxima de la teràpia Gestalt que sembla un gag: “el que és, és”. Quan l’analitzes i, sobretot, l’apliques, t’adones que no ho és tant d’evident. Tendim a pensar més en el que hauria de ser, el que creiem que ha sigut, en el que voldríem que fos, que no pas en la realitat pura i dura. El que és, és, per molt que ens cogui o afortunadament. Fa temps que rumio, però, que aquesta frase és pur verí per la ficció. L’aliment del que es nodreix la creació d’una història, l’humus del que s’alimenta la llavor primigènia és, precisament, la nebulosa del que no és: els desitjos, les frustracions, els somnis, les fantasies, la visió particular de la vida,... El dia que la humanitat visqui en la completa salut mental se’ns haurà acabat la feina cosa que em fa pensar que s’hauria de posar traves a la immigració Argentina, estigmatitzar a tota persona que visiti un psiquiatre i deixar de saludar a aquells que segueixin qualsevol tipus de teràpia. Excepte la del Gabriel Byrne, off course.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada