16 de juliol 2009

Elogi del dia a dia


El que es veu a la foto no és una màquina, és una promesa que em vaig fer a mi mateixa quan vaig guanyar el Gran Angular. Quan ho deia la gent se’n fotia. Em preguntaven què faria amb el premi i els responia que un viatge, canviar-me l’ordinador i comprar-me un robot de cuina. Quan sentien aquesta darrera dada reien. Pensaven que era una boutade, un cop d’efecte. O si s’ho empassaven em miraven arrugant el nas, alçant la vista justet sobre les espatlles. Quina vulgaritat femenina. Però les aparences enganyen i el que sembla una màquina en realitat són sopars, dinars i berenars, trobades, hores al voltant d’una taula, converses, estones compartides amb amics i família. I temps estalviat per poder escriure més contes, més llibres, més guions.

Quan vaig per les escoles m’agrada explicar que la vida de l’escriptora és poc glamurosa. Un dia em preguntaven: però tu cuines? I tant, els vaig contestar. I poso rentadores. I frego el terra. I estenc la roba. I tants i tants “i” que no hi cabrien en aquest post.

També hi ha un tipus d’element masculí que davant la cruesa i la senzillesa del que és el dia a dia congela el gest mentre el pensament, transparent i diàfan se li escapa per les orelles: quina marujada. Homes amb esperit estupendista que en sentir a parlar de les misèries i les glòries de la feina de casa, de la criança dels fills, de la vida “normal”, sospira impacient i resa perquè la dona que té al davant deixi de parlar de fets tan femenins (troba ell) i de tan poca volada. M’he creuat amb uns quants guionistes d’aquest estil. Gent a la que li resulto poc interessant perquè tinc fills, i en parlo, perquè xerro del que m’atabala de casa i perquè no se m’acut altra cosa que explicar que estic contenta i feliç perquè m’he comprat, per fi, la Thermomix. Ells m’han exclòs de seva llista de gent amb qui desitgen treballar. Però jo també faig llistes. Una llista de gent a la que no penso convidar a sopar, per sort, ben curta, i una llarga i extensa llista de persones a les que estimo i amb les que em vindrà molt de gust menjar-me aquesta part del premi.

5 comentaris:

Gloria ha dit...

M'agrada el teu text i el teu termomix. Em recorda a l'últim CD de la Kate Bush, que va guanyar tots els premis musicals fa un parell d'anys, que es diu Sky of honey, i que no és res més que un cant a la vida quotidiana, amb cançons dedicades a la rentadora i a la roba estesa (entre d'altres). Si no el coneixes te'l passo, és impressionantment bo.

Anna Manso ha dit...

No el conec! Sí, passa-me'l. Perfecte. Perdó, vaig a mirar si la roba de l'assecadora ja està llesta.

Mirashka ha dit...

Noia doncs és un dels meus desitjos inconfessables! ja ja ja Ja diras que tal va!!!

Aquesta gent de la que parles en el fons deuen ser molt infeliços perque parlar sempre de grans qüestions ha de ser d'un avorrit...

Anna Manso ha dit...

Mirashka, prometo explicar com va la màquina. Per ara de conya! Estic tan contenta com quan em van regalar la Nancy comunión.

Mirashka ha dit...

osti, és que la Nancy comunión era el no va más!!!!!

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)