El Jordi Cervera, escriptor (és l'actual guanyador del premi de literatura juvenil Edebé amb la novel·la "La mort a sis vint-i-cinc"), poeta i periodista cultural em va demanar unes ratlles on expliqués els motius pels quals escric, a més de parlar del llibre "Canelons freds". Aquí us deixo l'enllaç amb una petita introducció del Jordi. Gràcies per la oportunitat!
"L’Anna Manso, guionista de televisió i autora de llibres infantils, va fer el salt a la literatura juvenil amb Les persones tristes poden ser molt alegres, el llibre que es va endur el premi Gran Angular 2008 i que ha publicat Cruïlla amb el títol de Canelons freds.
Conscient de al importància que té la literatura juvenil i infantil en tot l’edifici literari de la nostra cultura, una realitat que no sempre té el recolzament unànime de tothom, li he demanat que ens faci cinc cèntims dels seus motius a l’hora d’escriure i també d’aquest llibre, una d’aquelles obres que poden ser llegides per joves i per adults amb el mateix plaer, la qual cosa vol dir que són bones i que fugen de les etiquetes i dels encotillaments.
Escric perquè llegeixo. Perquè llegia. Em veig dalt la llitera inflant-me de galetes Maria i entrepans de Nocilla, de Torres de Malory i del Zoo d’en Pitus. No podia evitar-ho, era superior a mi. No és cap mèrit, cap ni un. És la conseqüència d’haver nascut on vaig néixer. No sé com va anar però vaig descobrir que els hidrats de carboni i la literatura eren el millor consol, el millor llençol, el millor cau, un mur rere el que amagar-se de les bombes. Devorava. Llibres lleugers i pesats, prescindibles i imprescindibles. Llibres que llegia pel gest de llegir-los, llibres que no podia deixar de llegir. Però no sóc cap erudita i tinc buits importants que no confessaré si no és en presència del meu advocat. Però, què seria de la vida d’una lectora compulsiva sense aquests buits? Sense un futur de bons llibres esperant? Sense la llista de tot el que tenim pendent?
Tornem a l’inici. Escric perquè llegeixo. De la infantesa i l’adolescència em van quedar uns quilos de més i una addicció a les històries en tots els formats: infantil, juvenil, novel•la, tele, cine, ràdio, còmic. I quan em va tocar triar a què volia dedicar-me vaig dubtar entre la raó i el somni. Vaig optar per la raó i al paperet de la Selectivitat vaig escriure Biblioteconomia i documentació. I la vida em va oferir un bon gag i vaig resultar ser numerus clausus per dues dècimes. Hosti, tu. Així que vaig llançar-me a la piscina i vaig triar estudiar cinema. Eeeeh? I on queda la literatura? Bé, he parlat de somni, no de quimera i en aquell moment treballar en el món del cinema em semblava un impossible possible, però escriure era... vaja, no era.
La lògica matemàtica diu que l’assignatura que més m’havia d’interessar era la de guió. I així va ser perquè sinó la lògica perdria tot el sentit de la seva paraula i agafaria una depressió de cavall. Va ser el moment de traspassar la frontera, d’aixecar-se amb esforç del sofà, allisar-se les arrugues del cul del pantaló i fer el pas cap al territori dels que creen. I a això em dedico. Treballo de guionista de televisió i tinc la gran sort de poder pagar lloguer, escola, vacances, sabates i llibres (que no faltin!) gràcies a una feina que m’agrada. Però escriure guions a Catalunya significa escriure per encàrrec. Escriure el que et diuen (I per molts anys!). També hi ha gent que genera projectes propis, és clar, però són poquets, i el guió sempre és una eina al servei d’una maquinària que t’engoleix, ni que sigui una mica. I com li passa a tots els que escrivim guions, sempre hi ha un moment en que et plantes i et dius que ara et toca a tu. Hi ha qui inventa la sèrie de la seva vida, hi ha qui escriu teatre, o novel•la per adults, o un llargmetratge. En el meu cas no vaig haver de rumiar ni un segon i vaig encetar un conte. Literatura infantil.
Hi ha aquella màxima que diu que el pitjor que pots ser en néixer és ser dona, negra i pobra perquè acumules totes les desgràcies de l’univers. Doncs bé, en el meu univers el pitjor que pots ser és ser dona, guionista de programes infantils i escriptora de literatura infantil. No. No vaig ser molt perspicaç. És veritat que també escric guions de sèries per adults i de programes del que sigui, però les etiquetes tenen més poder de permanència que els tatuatges fets una nit de vapors etílics.
Arrel de començar a publicar llibres per nanos, de publicar llibres, vaig començar a experimentar un fenomen paranormal. De tant en tant algú em criticava els meus guions acusant-los de literaris (un fet mai observat fins llavors) i els meus llibres eren jutjats com els llibres d’una guionista amb tota la voluntat d’insult que conté la paraula (Proveu, escopiu-la amb ràbia: “guionista!”). O sigui, que havia perdut ciutadania. No era guionista (pura, cent per cent) i tampoc escriptora. El fenomen es repeteix periòdicament però ara he abandonat la perplexitat i l’estupor i l’observo divertida, perquè ofereix la mesura de la cultura literària i audiovisual de l’interlocutor. I també perquè em sento totes dues coses, guionista i escriptora i no vull triar perquè ningú tria què s’estima més, si els Sugus taronja o els Sugus grocs.
El llibre Canelons freds el vaig titular inicialment Les persones tristes poden ser molt alegres, perquè penso que és el tret que més defineix els adolescents. La barreja entre la conya permanent i la tristesa interior. I no tan sols entre els adolescents, perquè hi ha molta malenconia camuflada rere els grans bromistes de colles i grups. Ets el graciós i ja no tens dret al patiment. Un altre cop les etiquetes. Amb el llibre vaig voler fer el gest de desenganxar-les, encara que costés i en quedés aquell bocí empipador que cal gratar amb el que sigui. El llibre també és el punt i final d’una història que se’m va acudir fa anys i que no sabia com desenvolupar. O sí, però el desenvolupament no em venia gens de gust. Vaig recordar el meu germà Quim, que tenia el poder de trencar-ho tot, per desesperació dels meus pares. I vaig imaginar que aprenia a vehicular la seva força infinita gràcies al karate i que esdevenia un arqueòleg brillant, capaç d’accedir a mil tresors amagats rere unes grans pedres gràcies als seus clatellots orientals. Però escriure les aventures d’un arqueòleg em feia molta mandra. Fins que se’m va encendre la bombeta. La història del karateka seria obra d’una adolescent a la que la seva professora obligaria a escriure una novel•la. I en la narració es barrejaria la ficció i la vida de la protagonista. Un cop enllestida la vaig presentar al premi Gran Angular i va guanyar.
El llibre no és un estàndard del gènere juvenil. Conté humor, poc drama social, un mini misteri que no arriba a misteri, argot i una voluntat estilística d’explicar com es veu la vida rere unes ulleres liles. Una mica rareta.
Quan vaig guanyar em preguntaven coses com ara “per què creus que serveix aquest premi?” i ara em penedeixo de no haver estat sincera i haver contestat que obtenir un premi i escriure en general, t’estalvia moltes visites al psiquiatra. Perquè escriure no és res més que això, tornar a escarxofar-te al sofà, aquest cop de forma activa i explicar el que veus i el que duus a dins per a qui et vulgui escoltar, una psiquiatra o cent lectors. I si enlloc de pagar la visita et donen pasta... bingo!
Gràcies Anna
Pdta - Per cert, feu una mirada al seu bloc que val la pena... i ja posats, de pas dir en resposta a un dels seus posts que a mi m'encantaria treballar amb ella, que em parlés dels seus fills i que em convidés a gaudir d'un sopar fet amb Thermomix. És una màquina que em desperta un profund respecte i una curiositat malaltissa.
Felicitats Anna per ser una mare que escriu llibres! "
"L’Anna Manso, guionista de televisió i autora de llibres infantils, va fer el salt a la literatura juvenil amb Les persones tristes poden ser molt alegres, el llibre que es va endur el premi Gran Angular 2008 i que ha publicat Cruïlla amb el títol de Canelons freds.
Conscient de al importància que té la literatura juvenil i infantil en tot l’edifici literari de la nostra cultura, una realitat que no sempre té el recolzament unànime de tothom, li he demanat que ens faci cinc cèntims dels seus motius a l’hora d’escriure i també d’aquest llibre, una d’aquelles obres que poden ser llegides per joves i per adults amb el mateix plaer, la qual cosa vol dir que són bones i que fugen de les etiquetes i dels encotillaments.
Escric perquè llegeixo. Perquè llegia. Em veig dalt la llitera inflant-me de galetes Maria i entrepans de Nocilla, de Torres de Malory i del Zoo d’en Pitus. No podia evitar-ho, era superior a mi. No és cap mèrit, cap ni un. És la conseqüència d’haver nascut on vaig néixer. No sé com va anar però vaig descobrir que els hidrats de carboni i la literatura eren el millor consol, el millor llençol, el millor cau, un mur rere el que amagar-se de les bombes. Devorava. Llibres lleugers i pesats, prescindibles i imprescindibles. Llibres que llegia pel gest de llegir-los, llibres que no podia deixar de llegir. Però no sóc cap erudita i tinc buits importants que no confessaré si no és en presència del meu advocat. Però, què seria de la vida d’una lectora compulsiva sense aquests buits? Sense un futur de bons llibres esperant? Sense la llista de tot el que tenim pendent?
Tornem a l’inici. Escric perquè llegeixo. De la infantesa i l’adolescència em van quedar uns quilos de més i una addicció a les històries en tots els formats: infantil, juvenil, novel•la, tele, cine, ràdio, còmic. I quan em va tocar triar a què volia dedicar-me vaig dubtar entre la raó i el somni. Vaig optar per la raó i al paperet de la Selectivitat vaig escriure Biblioteconomia i documentació. I la vida em va oferir un bon gag i vaig resultar ser numerus clausus per dues dècimes. Hosti, tu. Així que vaig llançar-me a la piscina i vaig triar estudiar cinema. Eeeeh? I on queda la literatura? Bé, he parlat de somni, no de quimera i en aquell moment treballar en el món del cinema em semblava un impossible possible, però escriure era... vaja, no era.
La lògica matemàtica diu que l’assignatura que més m’havia d’interessar era la de guió. I així va ser perquè sinó la lògica perdria tot el sentit de la seva paraula i agafaria una depressió de cavall. Va ser el moment de traspassar la frontera, d’aixecar-se amb esforç del sofà, allisar-se les arrugues del cul del pantaló i fer el pas cap al territori dels que creen. I a això em dedico. Treballo de guionista de televisió i tinc la gran sort de poder pagar lloguer, escola, vacances, sabates i llibres (que no faltin!) gràcies a una feina que m’agrada. Però escriure guions a Catalunya significa escriure per encàrrec. Escriure el que et diuen (I per molts anys!). També hi ha gent que genera projectes propis, és clar, però són poquets, i el guió sempre és una eina al servei d’una maquinària que t’engoleix, ni que sigui una mica. I com li passa a tots els que escrivim guions, sempre hi ha un moment en que et plantes i et dius que ara et toca a tu. Hi ha qui inventa la sèrie de la seva vida, hi ha qui escriu teatre, o novel•la per adults, o un llargmetratge. En el meu cas no vaig haver de rumiar ni un segon i vaig encetar un conte. Literatura infantil.
Hi ha aquella màxima que diu que el pitjor que pots ser en néixer és ser dona, negra i pobra perquè acumules totes les desgràcies de l’univers. Doncs bé, en el meu univers el pitjor que pots ser és ser dona, guionista de programes infantils i escriptora de literatura infantil. No. No vaig ser molt perspicaç. És veritat que també escric guions de sèries per adults i de programes del que sigui, però les etiquetes tenen més poder de permanència que els tatuatges fets una nit de vapors etílics.
Arrel de començar a publicar llibres per nanos, de publicar llibres, vaig començar a experimentar un fenomen paranormal. De tant en tant algú em criticava els meus guions acusant-los de literaris (un fet mai observat fins llavors) i els meus llibres eren jutjats com els llibres d’una guionista amb tota la voluntat d’insult que conté la paraula (Proveu, escopiu-la amb ràbia: “guionista!”). O sigui, que havia perdut ciutadania. No era guionista (pura, cent per cent) i tampoc escriptora. El fenomen es repeteix periòdicament però ara he abandonat la perplexitat i l’estupor i l’observo divertida, perquè ofereix la mesura de la cultura literària i audiovisual de l’interlocutor. I també perquè em sento totes dues coses, guionista i escriptora i no vull triar perquè ningú tria què s’estima més, si els Sugus taronja o els Sugus grocs.
El llibre Canelons freds el vaig titular inicialment Les persones tristes poden ser molt alegres, perquè penso que és el tret que més defineix els adolescents. La barreja entre la conya permanent i la tristesa interior. I no tan sols entre els adolescents, perquè hi ha molta malenconia camuflada rere els grans bromistes de colles i grups. Ets el graciós i ja no tens dret al patiment. Un altre cop les etiquetes. Amb el llibre vaig voler fer el gest de desenganxar-les, encara que costés i en quedés aquell bocí empipador que cal gratar amb el que sigui. El llibre també és el punt i final d’una història que se’m va acudir fa anys i que no sabia com desenvolupar. O sí, però el desenvolupament no em venia gens de gust. Vaig recordar el meu germà Quim, que tenia el poder de trencar-ho tot, per desesperació dels meus pares. I vaig imaginar que aprenia a vehicular la seva força infinita gràcies al karate i que esdevenia un arqueòleg brillant, capaç d’accedir a mil tresors amagats rere unes grans pedres gràcies als seus clatellots orientals. Però escriure les aventures d’un arqueòleg em feia molta mandra. Fins que se’m va encendre la bombeta. La història del karateka seria obra d’una adolescent a la que la seva professora obligaria a escriure una novel•la. I en la narració es barrejaria la ficció i la vida de la protagonista. Un cop enllestida la vaig presentar al premi Gran Angular i va guanyar.
El llibre no és un estàndard del gènere juvenil. Conté humor, poc drama social, un mini misteri que no arriba a misteri, argot i una voluntat estilística d’explicar com es veu la vida rere unes ulleres liles. Una mica rareta.
Quan vaig guanyar em preguntaven coses com ara “per què creus que serveix aquest premi?” i ara em penedeixo de no haver estat sincera i haver contestat que obtenir un premi i escriure en general, t’estalvia moltes visites al psiquiatra. Perquè escriure no és res més que això, tornar a escarxofar-te al sofà, aquest cop de forma activa i explicar el que veus i el que duus a dins per a qui et vulgui escoltar, una psiquiatra o cent lectors. I si enlloc de pagar la visita et donen pasta... bingo!
Gràcies Anna
Pdta - Per cert, feu una mirada al seu bloc que val la pena... i ja posats, de pas dir en resposta a un dels seus posts que a mi m'encantaria treballar amb ella, que em parlés dels seus fills i que em convidés a gaudir d'un sopar fet amb Thermomix. És una màquina que em desperta un profund respecte i una curiositat malaltissa.
Felicitats Anna per ser una mare que escriu llibres! "
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada