Sense mili

El meu germà gran, l’Alfred, ens terroritzava al Quim -el meu germà més proper, amb el que em porto tretze mesos- i a mi, proclamant que no pensava anar a la mili. El Quim i jo el visualitzàvem amb camisa de ratlles, com un Dalton qualsevol, tancat a la presó de per vida. “No hi penso anar”, bramava l’Alfred. I quan la mare, més que nerviosa, li preguntava què pensava fer per evitar-ho l’Alfred deixava anar, com qui no vol la cosa, que quedar-se a casa. La meva mare es posava encara més nerviosa i el Quim i jo ideàvem idees per passar llimes dins d’entrepans de tonyina.

I l’Alfred ho va aconseguir. Un dia, enriolat i fent-se l’interessant, va mostrar-me un full, la declaració d’objecció de consciència, i va explicar-me en què consistia aquella estranya maniobra. No tenia ni punyetera idea que l’objecció existís i l’Alfred va fer de bon germà gran i em va conscienciar i enredar fins a tal punt que vaig acabar col·laborant a l’AOC, l’Associació d’Objectors de Consciència, ara Moviment per la Pau.

Encara continuo creient en la força de la noviolència, en el poder de tots aquells que volem canviar les coses de forma pacífica, per això m’alegra explicar que aquest cap de setmana se celebren els actes del 10è aniversari de l’abolició del servei militar, i del 25è aniversari del Moviment per la Pau (AOC). Trobareu tota la informació a http://www.movimentperlapau.org/ca/ i a http://www.sensemili.cat/

Era divertit atendre el punt d’informació i veure les cares d’estupor quan descobrien una noia que sabia més del tema que no pas ells. I sembla que parlem de la protohistòria, i tampoc fa pas tant, quan penso en la quantitat de gent, en la quantitat de mares, que vaig haver de convèncer que l’objecció no era cap delicte. I va ser un luxe aprendre que i posar en pràctica que les bones idees només necessiten de gent que cregui en elles.

Sabem que la nostra, la feina de tots aquells que vam treballar per la via del servei civil, no va ser l’opció més romàntica. Les portades i l’atenció mediàtica se la van endur els empresonaments i els judicis dels insubmisos, però sempre vaig creure que sense els milers, i milers, i milers, i milers de nois que van optar pel servei civil, sense aquell moviment silenciós, multitudinari, abassegador, sense aquella revolució de la normalitat, la mili hauria trigat molt més a desaparèixer.

De fet, del que sempre vaig estar convençuda, és de la inutilitat de les discussions dualistes que es produïen llavors: ets insubmís o ets serveicivileru. No, érem objectors. Va ser una fita aconseguida de forma conjunta.

Fa poc em van preguntar com m’havia influenciat l’experiència a l’AOC, i vaig pensar en els llibres que escric, suposo que especialment els que publica Intermon, però també en els de Cruïlla, perquè en tots procuro mantenir un punt de vista.

Sembla fet expressament però el darrer que m’ha arribat és “L’OGRE I L’ÀVIA LOLA”, publicat per Intermon per a la col·lecció Valors dedicada a nens a partir de tres anys. I quin és el valor a tractar? Doncs ni més ni menys que la Pau. De vegades el millor director de màrketing és l’atzar.

Felicitats a tothom!