Fa 76 anys es va estrenar la pel·lícula A Night at the Opera, protagonitzada pels germans Marx. La dada em ve al cap quan llegeixo les notícies relacionades amb la tisorada al departament de... ai, quin nom li han posat? amb tants canvis em despisto, educació? ensenyament? Els consellers i conselleres, ens han realitzat unes actuacions d'un humor surrealista força notable, inspirat directament en el nonsense dels guions que representaven els germans Marx. De fet, després de revisar la famosa escena de la cabina he descobert que té molt, però que molt a veure amb l'estat actual de... ja hi som, un altre cop el dubte, educació? ensenyament?
La cabina número 58 arriba a encabir fins a catorze personatges, cadascun d'ells amb un objectiu diferent. En veure-la et venen al cap els barracons, la impossibilitat d'atenció a la diversitat i les ratios elevades. Un Harpo que s'adorm és la viva imatge dels alumnes desmotivats, incapaços de connectar amb el model d'educació del segle XIX que se'ls ofereix (per molts ordinadors que hi hagi), i aquell cambrer atent i professional, als mestres que s'hi deixen la pell (no tots, no ens enganyem); la noia que, despistada i amb una part de galtes, hi entra per buscar a la seva tia i demana per trucar, és la reencarnació d'aquelles famílies que busquen i demanen de tot a l'escola menys el que han de buscar i demanar; i els lampistes que no arreglen res tenen una semblança inquietant a la mà de legisladors que ho han canviat tot per deixar-ho igual o pitjor.
Però no tot en l'escena és negatiu i Groucho fa diana quan diu “dos hi estarem bé però si som cinc sobrarem tots”. Sí, el genial Groucho ha descrit un dels grans problemes, les ratios elevades, i la solució, classes de pocs alumnes, perquè no sobri ningú. De fet a l'escena veiem a dues dones que entren amb un objectiu, “venim a arreglar la cabina”, que jo interpreto com el reforç de personal que es necessitaria per funcionar amb grups més petits. Més mestres, i que tinguin ganes d'arremangar-se. I que vingui algú a mimar-los i a donar-los un cop de mà, tal i com fa aquell altre personatge que, en mig d'aquell desori, es capaç de fer una manicura. I, sobretot, que no falti l'incombustible optimisme d'en Groucho, que en ple deliri és capaç d'afirmar sense gota d'ironia “no sabia jo que la travessia seria tan agradable”.
Publicat al diari ARA. Diumenge 20 de febrer de 2011
1 comentari:
Chapeau! I segur que els mestres amb ganes de treballar amb un mínim de consideració i mimos es sentiran valorats.
Publica un comentari a l'entrada