27 de març 2011

Dos punts: els del poble i els de la urbanització

Vaig ser nena d’urbanització, un híbrid entre nen de poble i de ciutat. No és cap mèrit, tan sols una dada antropològica. Era una civilització que desconeixia les paraules disseny i seguretat. Cada estiu compràvem guardioles de porquet a Breda i ens emmagatzemàvem dins un cotxe hores i hores per arribar a la platja i tornar escalivats i feliços. Els boscos on jugàvem a traumatitzar els més petits fent-los passar por no eren res més que parcel·les sense urbanitzar. Fèiem foc d’amagat dels pares. Fumàvem lianes. Enterràvem ampolles de Fanta pintades de color plata i a l’estiu següent les buscàvem. Érem cruels entre nosaltres i també bons amics. I cada tarda assetjàvem les cases en construcció, a l’espera que els paletes toquessin el dos per envair-les.

Darrerament, arran del llibre Els castellans, de Jordi Puntí, es parla de la rivalitat entre els castellans i els catalans, ignorant que Catalunya ha viscut un altre enfrontament transversal d’una magnitud tan important o més. La incomprensió entre “els de la urbanització” i “els del poble”. Catalans i castellans, pijos i carn de mercadillo, tots ens uníem contra l’animadversió que “els del poble” sentien per nosaltres. O això ens semblava. Era una relació estranya de dependència i mania persecutòria. De tòpics i mala llet. Un any es van instal·lar unes bandes per reduir la velocitat al carrer del poble que feia d’entrada a la urbanització. Eren de ciment, escarpades i salvatges. Va córrer la brama que la gent del poble se’n fotia en veure com rebentaven els càrters dels cotxes dels de Barcelona. Els de la urbanització van respondre amb un boicot a les botigues del poble. Les bandes es van suavitzar però va costar que la ferida cicatritzés.

Era qüestió de temps que acabéssim fent amistat amb nois i noies natius. El furor de les hormones va fondre qualsevol prejudici. Encara que... alguna cosa va quedar. I l’opinió dels adults no va variar gaire. I ara? Sé que la urbanització ha passat a ser un barri del poble. I que s’han fet i desfet mil i una famílies mixtes. Però tot i el que acabo de dir la rasa encara podria ser insalvable. No ho és. La prova que les pedregades mentals només són un record sociològic m’ha arribat en forma de trucada. L’escola del poble m’ha convidat per fer una xerrada, ami, una nena de la urbanització. He acceptat encantada. Visca la pau.

Publicat al diari ARA. Diumenge 27 de març de 2011.

4 comentaris:

barriejar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
barriejar ha dit...

fumar lianes...quins records !

enterrar ampolles pintades de plata, i trobar-les l'estiu vinent .... mmmm ...en vas trobar cap?

:-)

Josep Lluch ha dit...

A un terrassenc estiuejant a Matadepera aquest article li ha revifat molts records i li ha fet molta gràcia. Anna, ho expliques millor que ningú!

Anna Manso ha dit...

Gràcies Josep. Aquí, la barcelonina estiuejant al Vallès Oriental, ha procurat sintetitzat uns quants, molts, estius i caps de setmana.

A Barriejar li diré que no, que no en vam trobar cap de les ampolles de Fanta que enterràvem. Tot plegat ho feia més emocionant. Infantil, és clar, però amb l'emoció ingènua dels anys setanta.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)