03 d’abril 2011

Dos punts: Euros a vint duros

Em vaig fúmer un cop contra un pal dels que hi ha a les voreres. Era un pal d'aquells que tant poden servir per a un senyal de trànsit, com per a una parada d'autobús. El vaig gairebé absorbir mentre anava distreta llegint el menú d'un restaurant que m'agrada. Ho faig sempre per veure si copio algun plat i no he de pensar què fer. El cop m'ha provocat un efecte secundari inquietant. Una part del meu cervell ha recuperat informació de fa gairebé deu anys i s'ha reescrit sobre l'actual. De cop, en lloc de veure els preus en euros ho torno a veure tot en pessetes. L'ensurt ha estat majúscul. Els preus són... són... Són dantecs? Misterscroogescs? Hederaheliexescs a la manera de Pere Calders? Cardíacs és l'adjectiu que més li escau. Si de cop tornéssim a les pessetes caldria instal·lar desfibril·ladors a cada cantonada per anar recuperant ciutadans infartats. La cambrera del bar de sempre m'ha hagut de reanimar després d'informar-me que el tallat valia 199 pessetes (1,20 €). I que el minientrepà de formatge mooolt mini, 282,85 pessetes (1,70 €)!. Les sabates de rebaixes que volia firar-me han passat de ser una ganga a una estafa. No penso pagar més de 13.310,88 pessetes (80 €)! I el menú... O em fan un massatge descontracturant a la nuca quan em serveixin les postres o no pago les 1.830,24 pessetes (11 €), més propina. Que el menú està molt bé, però és un menú. El preu del casal d'estiu dels fills m'ha situat al límit de la lipotímia: una setmana de 9 a 17 hores amb menjar inclòs (tampoc cal que les criatures facin dejú) em surt per 20.881,44 pessetes per fill (125,5 €) a multiplicar per tres i sense cap descompte per família nombrosa (no, per favor, quina ocurrència). Volia anar al mercat però no he gosat. Confio que aviat tornaré a ser la que era i he deixat la compra del peix per a més endavant.

He passat unes hores apocalíptiques. M'he sentit sola i incompresa. Les persones han seguit amb la seva vida com si els preus no se'ls clavessin a la indignació. Vivim enganyats. Per poder llevar-nos cada dia i no sentir-nos nus de camisa ens obliguem a creure que una moneda d'euro equival a una de 100 pessetes. I que un bitllet de vint euros és el mateix que el de mil. I no. Total, o l'efecte desapareix o demà munto una paradeta rossinyolesca: euros a vint duros. Segur que me'ls prenen de les mans.

Publicat al diari ARA. Diumenge 3 d'abril de 2011

2 comentaris:

barriejar ha dit...

Collons, jo també m’acabo de contracturar…. i sense trobar-me cap pal enmig del carrer….
Quina inòpia !

Anna Manso ha dit...

No et contracturis, no et contracturis. Em sap greu l'efecte secundari de l'article.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)