Sort. Un conte de Cap d'Any.

-->

Sort

Fa cent cinquanta-dos mesos vaig acabar de celebrar el Cap d'Any dins d'una càmera hiperbàrica. Vaig besar-me a la finestreta d'admissions de la Vall d'Hebron amb el meu home per celebrar les campanades del 1999. Vam escapar-nos de l'Hospital Dos de Maig per clavar-nos un entrepà de truita de patates. Vaig creuar la ciutat en ambulància amb un atac de riure i vaig estar a punt de perdre la meva primera filla.

Diuen que tanquen el Dos de Maig. La notícia i l'estiu, el meu cap d'any particular, em traslladen per la via del flashback a aquella nit.

Ens hi vam avançar quatre. Calia. La casa era un elefant que s'havia d'activar amb temps. Calefacció, persianes, canonades. Tot estava en ordre. Fins i tot havia funcionat el sistema d'encesa de la calefacció per mòdem i el menjador estava a una temperatura apta per a escots. «És el nostre dia de sort!». I vam deixar el gat ensumant ratolins per fotre'ns una paella al restaurant de la urbanització.

Els grans d'arròs feien son i vam tornar a casa. Ajaguts davant el documental sobre Egipte ens excusàvem els uns als altres «Està molt bé, està molt bé, però quina son». Quan gairebé roncàvem van trucar a la porta. Em va tocar alçar-me i obrir. Era el Brema, el noi gambià que tenia cura del jardí. El vaig fer passar per explicar-li que els pares no vindrien fins la setmana que ve. «Brema, perdona, m'assec. Em caic de son.» I allí, davant seu, vaig estintolar-me al sofà amb pinta de ionqui. Tan me fotia que el Brema pensés que estava drogada. No podia estar-me dreta i si tenia els ulls una mica oberts era només per un atac de dignitat. El Brema em mirava amb indiferència africana. Tan li fotia que estigués col·locada, ell volia saber quan vindria el meu pare, que era qui li pagava.

De cop el J. va aparèixer del pis de dalt amb el gat en braços. La bèstia estava gairebé inconscient. El gat i la visió de la conversa entre un africà dret i passiu i una europea mig borratxa el van fer reaccionar. «Obrim les finestres! Les finestres! Ràpid! Ens hem intoxicat. Deu ser la calefacció!»

De cop tots quatre ens vam trobar malament. El Brema va marxar. I encara ens vam trobar més marejats. «Quina sort que ha vingut el Brema. Si no arriba a trucar a la porta ens adormim i la dinyem». Estàvem cagats de por, sobretot l'A., i vam enfilar cap a l'hospital de Granollers. Eren les sis. Faltava molt per a la festa. Hi havia temps. I abans d'entrar el J. i jo vam haver d'avisar a l'A. i al N. «Estic embarassada! De fa molt poc!» «Com?» «Què?!» «Oh» «Què bé!». Ens vam permetre un atac d'alegria de pocs minuts a la porta de l'hospital i cap a dins. Dues hores després només m'havien atès a mi. «Si té batec està bé i si no...». Hi havia batec. Ja està, respir. Un altre cop de sort. Un més. A l'hospital es van confondre i van pensar que ens havíem intoxicat amb gas metà. No entenien com l'havíem aspirat, i fins dues hores més tard no van captar la informació: «in-to-xi-cats per ma-la com-bus-tió de cal-de-ra!». La cara d'idiota del metge de guàrdia era un poema. Va despenjar el telèfon per avisar a la Vall d'Hebron que anàvem cap allà. A Granollers no tenien mitjans. Eren quarts de dotze. La festa acabava d'engegar-se a la merda.

Va ser un recorregut estrany. L'autopista deserta. El silenci. Els llums de les cases esclatants. Només hi havia els cobradors, esclar. «Tenim sort, hi arribarem en vint minuts. I mira, mai havíem vist l'autopista buida!». A la Vall d'Hebron ja hi havia uns quants comes etílics i vam haver d'esperar uns minuts perquè ens toqués a la finestreta d'admissions. El J. va ser el darrer ingrés i jo el primer. «Domicili si us plau» «Visc a...». El J. em va fer un petó de Cap d'Any. La dona d'admissions sospirava impacient amb cara d'exterminadora.

Un cop dins ens van entaforar dins d'uns box i ens van renyar. No hauríem d'haver vingut amb el nostre cotxe. I per favor, una mica de silenci i de respecte. A riure i armar escàndol al carrer. No ho podíem evitar. Ens ho estàvem passant de conya. A Granollers havia sigut avorrit, però com a alternativa de festa el tour ens semblava exòtic. I jo estava embarassada i li acabàvem de demanar a l'A. que fos la padrina. El J. va ser el primer a qui li va fer la punció a l'arteria per saber quin grau d'intoxicació teníem i va tornar amb cara de terror. «Fa un mal de collons». El N. era el segon i va sortir del box, blanc, gairebé desmaiat, el J. es pixava de riure «És mentida! Quina cara de cagat!». Ens van tornar a demanar silenci. Ja era oficial, al box hi havia quatre fumats que deien que s'havien intoxicat.

Però sí que ens havíem intoxicat. El J. el que més. I no ens podien tractar. Havíem d'anar a l'hospital Dos de Maig per sotmetre'ns a una sessió de càmera hiperbàrica per netejar-nos la sang de tòxic. «Hiperquè?» «Allò dels bussejadors». El J. volia dur-nos amb el cotxe i li van treure del cap, hi havíem d'anar en ambulància. Un altre atac de riure. Però vam callar perquè per primer cop la cara dels metges ens va fer témer que estiguéssim més greus del que pensàvem. Però a l'ambulància ens van obligar a aspirar oxigen per unes mascaretes i la visió dels quatre Darth Vaders ens va tornar a fer riure. «Quina sort, mai hem anat dalt d'una ambulància i ara ho podem fer, així, de bon rotllo, i no amb un atac de cor» «Hosti, la gent ens mira amb pena, que es fotin». A la merda el patir.

Vam arribar al Dos de Maig a les tres de la matinada. No hi havia lloc i havien instal·lat quatre llits a la sala de distensió de les infermeres. Una d'elles va venir a buscar un iogurt de la nevera i quan la va obrir no vam poder evitar els crits «aaaaiiih!». La dona es va tombar. «Teniu gana?». Ningú ens havia ofert menjar enlloc. Els grans d'arròs feia dotze hores que s'havien liquat dins el nostre organisme. «Heu vingut tard, aquí hem repartit torrons entre els pacients i ja no queda res, però teniu, són dels nostres, no de l'hospital». Les infermeres ens van regalar dos iogurts a cadascun. Tornàvem a estar de sort.

La L., la germana de la A., ens va venir a veure i va pescar al J. fregant-se els peus frenètic. S'havia comprat uns mitjons barats («estaven d'oferta sis parells per cinc centes pessetes») que li havien tenyit la pell de color negre. Quan va entrar un metge i va preguntar a qui atenia primer tots vam respondre a una «al J.!» «que cabrons». El primer que li va demanar el metge és que li mostres els peus. Un altre atac de riure. El J. es va excusar . «He vist de tot, no pateixis». Va passar-li els dits per la planta del peu i a mi se'm va escapar un comentari. «Li està fent el Babinski». El metge em va mirar estranyat «Ets metge?» «No, no, és que em miro E.R.» «E.R.?» «La sèrie de metges, Urgencias». «Ah, ja». Sí, el metge veia de tot. Llavors va preguntar «vosaltres noies, qui de les dues és la que està embarassada?». La L. va fer bot i va mirar a sa germana amb esperança. No, era jo. Després de l'exploració ens va explicar que havien despertat al metge encarregat de la càmera hiperbàrica. Encara trigaria tres quarts d'hora a venir. No vam poder dormir pensant en els renecs que estaria deixat anar l'home mentre venia de camí.

Vam buscar més menjar però no hi havia ni una sola màquina de porqueries. Res. Ni un miserable xiclet. Els estómacs ens raucaven. Quan vam baixar fins a la màquina la gana i el cansament ens havien matat el riure. La càmera hiperbàrica era una mena de minisubmarí dels anys 30 i per entrar-hi calia que ens calcéssim una mena de cascos flexibles, de plàstic de flotador, des d'on aspiràvem l'oxigen pur. La meva claustrofòbia ens va jugar una mala passada. Ens havien avisat que seria un procés lent i que si un de nosaltres no aguantava i volia sortir caldria tornar a començar. Al quart d'hora d'estar enclaustrada amb aquell casc horrible no ho vaig poder aguantar, m'ofegava. Els altres tres em van consolar «No passa res, sortim i tornem a entrar». Jo plorava. A la segona vaig ser capaç d'aguantar. Patint, suant, però aguantant.

Quan vam sortir estàvem eufòrics. «Quina sort que tenim, ens hem injectat oxigen a la bena! Segur que va bé per tot». Volíem marxar i ens ho van prohibir. El protocol hospitalari obligava a retornar-nos a la Vall d'Hebron en ambulància. I les ambulàncies no venien fins d'aquí tres quarts d'hora. Quan les infermeres es van oblidar de nosaltres ens vam estirar les mànigues de les samarretes per amagar les polseres d'ingrés i vam sortir al carrer, desesperats, buscant un bar obert. Només n'hi havia un i tots els conductors d'ambulàncies hi estaven esmorzant. Vam acotar el cap i vam suplicar quatre entrepans de truita de patates. «Ràpid, tenim pressa». La fam va amanir l'entrepà fins a convertir-lo en una menja exquisida. Vam trobar la patata, cuita però no massa, com ha de ser, l'ou, amb aquell punt cru tan bon, i la ceba, present, però sense abassegar.

De tornada, quan el conductor d'ambulància ens va reconèixer com els quatre que feia cinc minuts que eren al bar, no va dir res. Ell també veia de tot. A les vuit del matí arribàvem al cotxe, aparcat amb tot l'equipatge del cap de setmana.

Set dies més tard ens vam trobar amb tota la colla a casa la L. per celebrar el Cap d'Any i set dies. Amb un gong vam fabricar-nos les dotze campanades, endrapant grans de raïm. «Quanta gent celebra dos cops el Cap d'Any? Nosaltres. Som una gent amb sort». Ho vam acabar de certificar un mes després quan vam passar una darrera revisió. Ens van preguntar si havíem perdut la consciència, si teníem mareigs o ausències, si havíem notat alguna errada en la parla. Vam respondre que no. «I si tenien alguna cosa d'aquestes què?». «Res, no hi ha cura». Doncs això, que sí, vam tenir sort. Molta.