Màster Class amb Melissa Rosenberg

Dijous passat, al cau del dimoni, vull dir, a la seu de l'SGAE, la meva associació, el GAC (Guionistes Associats de Catalunya) va organitzar una master class amb Melissa Rosenberg. El nom, com és natural, no us farà saltar de la cadira, però la seva feina sí, sobretot la tasca com a coordinadora de guions de quatre temporades de la sèrie Dexter. L'encàrrec més mediàtic, però, ha estat l'adaptació dels llibres de la saga Crepuscle al cinema.

Melissa Rosenberg és una dona alta, imponent, riallera, i amb les idees clares. La presidenta del govern que moltes de les guionistes de la sala desitjaríem. Feminista, implicada en la WGA, l'associació de guionistes dels EEUU i una amant de la televisió. Aquesta darrera declaració pot semblar una evidència, però aquí, a Catalunya, no ho és. Massa vegades m'he trobat amb gent que treballa escrivint i dirigint programes i sèries que es prenen la televisió com un gènere menor, un fill bastard de la cultura, una hamburguesa de McDonals tan alimentosa com farcida de pecat. Amb dades com aquesta la realitat històrica es va fer palesa i un cop acabada la xerrada vam calcular que ens continuen portant el maleït avantatge d'aquells maleïts 40 anys.

La xerrada va començar amb una breu explicació de la seva trajectòria professional que va iniciar fent de tot menys escriure. Cap problema, gràcies al nostre ofici: «tot acaba convertit en història». Ho certifico, i si no consulteu la meva doble vida convertida en articles aquí. És a dir, del guionista, com del porc, tot s'aprofita. O més bonic, quan la gent creu que fas el manta o que has deixat l'ofici, doncs no, després tot allò apareixerà a alguna sèrie.

Melissa Rosenberg va explicar que les sèries en les que se sent més còmoda són aquelles més serialitzades. També ha treballat a sèries procedimentals, amb un cas que s'obre i es clou al mateix capítol, però li troba més salsa a aquelles en les que les trames s'arrosseguen i, el més important, permeten que els personatges creixin i evolucionin.

Dexter n'és un bon exemple. El primer pas a l'hora d'enfrontar-se a una nova temporada era  (i encara és, ja que s'està emetent la sisena temporada i negociant la setena) plantejar una pregunta que s'havia de respondre al llarg dels 12 capítols. En les 4 temporades en les que va participar les preguntes van ser: 1 -He d'estar sol? (La trama explica l'aparició d'un germà i la tria entre quin dels seus dos germans li convé més per a la seva doble vida com a assassí i forense, i el seu debat sobre si la seva activitat d'assassí la pot fer sol o acompanyat per algú que l'entengui) 2-Quin paper vull que tingui l'amor a la meva vida? (La relació sentimental amb la Lila, que l'entén i l'aparició de la Rita que li ofereix una vida convencional) 3- Puc tenir un amic? (el paper que representava Jimmy Smiths, amb qui estableix una amistat particular) 4- Ho puc tenir tot? (les dificultats de conciliar vida familiar convencional amb la seva doble vida).

A Dexter el pes de la història el porten els personatges, i el cas de cada capítol o el que s'arrossega al llarg de la temporada sempre estan al servei del protagonista. Són trames creades per fer brillar la complexitat de la personalitat de Dexter. Un personatge al que els guionistes veuen com un marcià al que, a força de confraternitzar amb els humans, se li desvetllen preguntes o pulsions humanes. Però malgrat aquesta llibertat per fer avançar el personatge la dificultat està en dosificar aquest avenç. A cada capítol, a cada temporada, Dexter fa petits passos endavant. Si no fos així, si l'evolució s'accelerés, la sèrie s'acabaria. Tot i que Rosenberg creu que és bo que les sèries sàpiguen quan han d'acabar.

Una altra emblema de la sèrie Dexter és la veu en off, un text que, assegura, és el més difícil d'escriure de tot el capítol. És allà quan el personatge externalitza el que és i es treu la màscara per actuar amb la seva cruesa i el seu sentit de l'humor característic. Un discurs brillant que explica i complementa (mai repeteix) allò que que veu l'espectador. Un altre d'aquest moments de veritat del personatge és quan parla amb la víctima minuts abans de matar-la. Dos recursos per treure a la llum la part més autèntica de Dexter, per, després, tornar-la amagar, excepte quan se li escriuen diàlegs amb doble sentit. Un sentit que només pot captar l'espectador i mai el personatge amb el que dialoga Dexter, que ignora quina mena de persona té al davant.

Quan es va crear el personatge, inspirat en una sèrie de llibres, es va fer recerca sobre assassins en sèrie, però el que el va enriquir va ser dotar-lo de desigs universals, amb els que qualsevol espectador pot empatitzar. Buscar quin era el seu dolor principal, quines les seves demandes i fer que aquestes fossin comunes a la de la resta de mortals. La vida dels llibres i la vida televisiva de Dexter, van partir d'un mateix punt però aviat es van independitzar.

Pel que fa al mètode de treball un cop trobada la pregunta sobre la que pivotarà la temporada es fa un esquema amb el número de capítols i els personatges principals, i es crea i es distribueix la trama fins al capítol 12. Aquest esquema neix després de llargues sessions de xerrades i debats entre els sis o set guionistes de la sèrie. A mesura que es tanca la trama d'un capítol un guionista l'assumeix i crea una escaleta que serà comentada i anotada per la coordinadora de guions, els productors i els responsables de la cadena. Tot en una o dues setmanes. Després ja podrà escriure el capítol en dues o tres setmanes. La fase final és la de correcció. En principi les assumeix el propi guionista però també hi ha hagut casos en les que no és així, i la persona que coordina ha de reescriure ella mateixa o distribuir el capítol entre diversos guionistes. Fins aquí el mètode no varia gaire del nostre, tan pel que fa al sistema com pel que fa als temps.

Però allà on és MOLT diferent, és amb la relació amb la resta de l'equip un cop el guió ja s'ha escrit. Guió i realització fan una reunió, la reunió de to, una trobada en la que l'equip de guió transmet a l'equip de realització la intenció i el to de cada escena i aclareix tota mena de dubtes. L'equip de realització es passa la reunió prenent apunts i fa tota mena d'aportacions visuals al guió i, mai, mai, mai trepitja el terreny de l'altre suggerint canvis de trama o de diàleg. Igual que guió mai trepitja el terreny del realitzador imposant una manera exacta sobre com s'ha de gravar una situació. Ah, quin plaer. Això no vol dir que sigui un món meravellós, però ho tenen, tenen EL RESPECTE. Perquè el mateix passa amb els actors. Pocs d'ells gosen canviar una frase que ha estat treballada durant setmanes. No és per casualitat que als EEUU, als títols de crèdit les sèries són creades per... un guionista.

Com a adaptadora de la saga Crepuscle, Melissa Rosenberg va utilitzar molta de la manera de funcionar televisiva. Tot i que en un principi se la va contractar per una pel·lícula ja se sabia que aquesta tindria continuïtat, i aviat se li va ampliar el contracte per les altres dues. Totes tres van ser escrites per ella sola, un fet força insòlit al mercat americà i una mostra de la confiança que se li va dipositar.

Rosenberg va ser força respectuosa amb els llibres per dues raons. La primera és la responsabilitat d'adaptar un llibre d'èxit, conegut i estimat per milions de persones, un fet que talla força la llibertat creativa com a guionista, però que deixa molt clar l'entorn i el to narratiu del guió. La segona va ser contractual, ja que l'escriptora Stephenie Meyer havia patit una experiència prèvia de mala adaptació de la novel·la i va blindar alguns aspectes de la novel·la al seu contracte. Malgrat aquesta dificultat inicial la relació amb l'autora va ser força bona i totes dues van arribar a col·laborar de forma fructífera i amistosa.

Però allà on va recarue el repte de l'adaptació va ser a l'hora de transformar els diàlegs llarguíssims e interminables del llibre en escenes potents. La guionista, un cop es va llegir i rellegir el llibre va deixar que els moments més impactants li vinguessin a la ment i va ser a partir d'aquests moments que va bastir l'estructura. Tot i lloar l'art del diàleg Rosemberg es defineix com una especialista en estructures («sóc estructuralista»). Per això va decidir quins serien els tres punts culminants de la pel·lícula (parlava sobretot de la primera) i la va estructurar en quatre actes.

La feina de crear escenes vívides i visuals la va obligar a condensar situacions que al llibre s'allarguen durant moltes pàgines. Però al final els protagonistes dels llibres i els de les pel·lícules passen pel mateix viatge emocional, malgrat fer-ho d'una forma sensiblement diferent. També seguint l'esquema de Dexter a cada pel·lícula ha procurat respondre a una pregunta, ja que de la mateixa forma la trama la marquen els personatges.

Crepuscle és una saga de llibres impregnada d'un fort conservadurisme. Una ideologia que Rosenberg s'ha cuidat de suavitzar i matisar a les pel·lícules. Bella, la protagonista, a les pel·lícules deixa de ser un personatge a qui li passen coses per ser un ens actiu, que mou la trama, que fa i busca. A la tercera pel·lícula la guionista i l'escriptora van haver de negociar força un punt específic de la trama (atenció spoiler) com és l'embaràs de la protagonista. Per Meyer la noia no té cap opció, ni s'ho planteja, li ve donat i ho accepta, mentre que Rosenberg va escriure el guió de forma que la decisió de quedar-se embarassada de Bella va estar feta de forma conscient. Tot per no parlar d'avortament.

A Crepuscle, és clar, la veu, l'autoria de Rosenberg va quedar força més silenciada. Una veu que es va deixar sentir més a Dexter. Després de tants anys d'experiència, treballant per projectes diversos, adaptant el teu to al dels altres, a Dexter es va sentir lliure, i còmoda. Per fi podia escriure per una sèrie com la que ella somiava. Però, esclar, Crepuscle li ha donat notorietat i un lloc preeminent a la industria. Un lloc que defensa de forma aferrissada fins al punt que es planteja contractar un publicista perquè li porti les relacions públiques, cosa gens estranya als EEUU. Tal i com es va parlar fa un any a la I Trobada de Guionistes a València, el setembre del 2010, crear-se un nom, una marca, un segell, és vital, a Catalunya i a Califòrnia.

A Rosenberg no li agrada repetir i creu que ja en té prou d'escriure pel·lícules romàntiques per adolescents. Actualment treballa en l'adaptació d'un llibre de ciència-ficció poc conegut. Li desitjo molta sort, i que vingui i torni a donar-nos una nova lliçó de woman power. 

Nota: no vull deixar de parlar també, de la genial conversa que va mantenir la guionista amb el gran Joan Antoni Martín Piñol. Hauria pagat el que fos per saber què pensava la Rosenberg quan el Joan Antoni va dedicar-li aquell minimonòleg de presentació. Jomi, no canviïs mai.