Una solució clàssica

Tinc un telèfon mòbil nou. No ho explicaria si no fos que és un mòbil d'aquells que gairebé cusen, planxen i t'escriuen discursos d'alta oratòria. No vull fatxendejar, tan sols compartir l'alegria que sento en comprovar que un giny d'alta tecnologia continua basant-se en la llengua escrita. Un mòbil seria inútil sense un teclat amb el que puc escriure missatges a través dels sms, de l'aplicació de missatgeria instantània whatsapp. Un teclat que em permet deixar constància del que penso i sento al Facebook, al Twitter i altres xarxes socials; que em deixa respondre als comentaris que la gent m'escriu als blogs que mantinc i en els que, fins i tot, hi escric entrades curtes (les llargues no, el teclat tàctil em té fregida ). És aquest un petit ordinador que em demana dades escrites constantment i amb el que, ai sí, també puc parlar amb qui vull.

Som una civilització basada en la llengua escrita. Passen els segles, ens creiem els més llestos i aquí estem, en el mateix punt. I per molt que molta gent no en sigui conscient la llengua escrita està més viva que mai. Tan poc conscient que la llengua ens retrata i ens delata cada vegada que escrivim a raig, que vomitem paraules o les llancem, feliços, guarnides amb faltes d'ortografia, sense pensar el que escrivim a tort i a dret, deixant rastres d'ignorància com cagarades de colom a l'espai digital. Però no cal patir, tot té remei i és ben clàssic: llegir. I no tan sols perquè el mecanisme de llegir duu una app incorporada que ens permet aprendre la llengua (llengües) en la que hem triat llegir, sinó perquè és un acte solitari, silenciós, que ens interpel·la constantment. Llegim i pensem. Pensem i llegim. Qui vulgui llegir i no pensar que no llegeixi, ni tan sols, novel·les de Barbara Cartland Ara bé, el que pensem ja és cosa nostra, però com a mínim haurem mantingut uns segons de silenci abans d'obrir la boca i encertar-la o espifiar-la.