Llegeixo l’article de Carles Cano i Jaume Cela publicat a la revista FARISTOL del mes de novembre
(http://www.clijcat.cat/faristol/descargas/65/3_65.pdf) que parla sobre com gestionar les trobades amb autors a les escoles i instituts, tan des de la perspectiva del mestre, com des de la perspectiva de l’autor. És un article pràctic que posa sobre la taula unes quantes pautes que cal seguir.
A mi, com és lògic, el que més m’ha interessat han estat les paraules de Jaume Cela, que en nom dels mestres, ens ofereix uns quants consells que són autèntics regals. Això no vol dir que les paraules de Carles Cano no siguin dignes de ser destacades. Hi ha indicacions que semblen obvies però no ho són, com el consell per tal que el mestre s’hagi llegit el llibre, o que sigui a l’aula amb els alumnes mentre es fa la trobada. De bons mestres n’hi ha molts, però de situacions estranyes també, tot i que no tantes, per sort. Però, és clar, per ofici, he llegit la part escrita per Jaume Cela amb avidesa i curiositat.
Primer consell de Jaume Cela: els autors hem de saber llegir entre línies quan ens fan una pregunta. Per què enlloc de quedar-nos en la pregunta de sempre sapiguem adonar-nos que en realitat el que volen sentir els nens i nenes, els nois i noies, és un matís diferent. No cal oblidar que són alumnes, no hàbils periodistes.
El segon: l’autor no es pot presentar com un col·lega que explica la seva feina com si fos bufar i fer ampolles. La creació és un procés complex i que requereix esforç i moltes hores.
Tercer: l’autor ha d’interessar-se per totes les persones presents. Per totes. Ni que sigui amb una mirada. O amb una pregunta. O unes paraules en el moment de signar el llibre (si és que el signa). Cada alumne s’ha d’endur la impressió que ha estat “vist”.
Quart: l’autor ha de fer resums del que explica, ha de destacar la informació important, ha de tenir present que està davant d’un públic en formació.
Cinquè: no caure en la temptació de jutjar el text d’un alumne llegint-lo d’una revolada. Si ho vol fer el millor és endur-se’l i llegir-lo a casa, en calma.
Sisè: ser puntual.
La setmana passada vaig anar a Sant Feliu de Guíxols, al CEIP Gaziel i hi vaig anar preparada per aplicar la majoria del que suggereix en Jaume Cela. Per exemple, quan em van preguntar en qui m’havia inspirat per descriure el protagonista del llibre “Leandre, el nen horrible”, enlloc de respondre directament que en mi, i de riure contemplant les cares d’estupefacció (És que el vaig fer lleig en Leandre, lleig, però lleig), els deixar dues fotografies meves de quan tenia onze anys. Ho van copsar a la primera tot i que em van consolar opinant que llavors no era pas tan lletja com el Leandre. Va ser una forma diferent de respondre i vaig tenir menys feina en justificar com el cervell et juga males passades a l’hora de parlar dels complexos. Gràcies senyor Cela.
En l’únic punt en el que dissenteixo una miiiiiiica, és en el segon. Dic una mica perquè estic completament d’acord que hem de transmetre la idea que escriure és reescriure, treballar, revisar, tornar-hi, descartar i així hores i hores. Però una de les tesis que intento transmetre és que la creativitat és inherent a la condició humana. I que tot es posar-s’hi, entrenar, pencar... No tothom arribarà a publicar, perquè seria absurd, però la creativitat es pot aplicar a TOT, no tan sols als llibres i les històries.
M’agrada veure’ls l’expressió de felicitat quan els encoratjo a fer servir les neurones. Quan els dic que poden empescar-se bones històries quan els toca escriure escoltant la vida dels avis. Quan els aconsello fer servir la frase màgica “I si...?”. Quan els convido a confiar en les seves pròpies capacitats. Un escriptor és algú que llegeix molt i que un dia va creure que podia escriure i s’hi va posar. També és moltes altres coses, és clar. No cal fer trampes, ni enganyar ningú. Però d’ulls per mirar el món amb una mirada pròpia en tenim tots, tan sols cal enfocar.
A mi, com és lògic, el que més m’ha interessat han estat les paraules de Jaume Cela, que en nom dels mestres, ens ofereix uns quants consells que són autèntics regals. Això no vol dir que les paraules de Carles Cano no siguin dignes de ser destacades. Hi ha indicacions que semblen obvies però no ho són, com el consell per tal que el mestre s’hagi llegit el llibre, o que sigui a l’aula amb els alumnes mentre es fa la trobada. De bons mestres n’hi ha molts, però de situacions estranyes també, tot i que no tantes, per sort. Però, és clar, per ofici, he llegit la part escrita per Jaume Cela amb avidesa i curiositat.
Primer consell de Jaume Cela: els autors hem de saber llegir entre línies quan ens fan una pregunta. Per què enlloc de quedar-nos en la pregunta de sempre sapiguem adonar-nos que en realitat el que volen sentir els nens i nenes, els nois i noies, és un matís diferent. No cal oblidar que són alumnes, no hàbils periodistes.
El segon: l’autor no es pot presentar com un col·lega que explica la seva feina com si fos bufar i fer ampolles. La creació és un procés complex i que requereix esforç i moltes hores.
Tercer: l’autor ha d’interessar-se per totes les persones presents. Per totes. Ni que sigui amb una mirada. O amb una pregunta. O unes paraules en el moment de signar el llibre (si és que el signa). Cada alumne s’ha d’endur la impressió que ha estat “vist”.
Quart: l’autor ha de fer resums del que explica, ha de destacar la informació important, ha de tenir present que està davant d’un públic en formació.
Cinquè: no caure en la temptació de jutjar el text d’un alumne llegint-lo d’una revolada. Si ho vol fer el millor és endur-se’l i llegir-lo a casa, en calma.
Sisè: ser puntual.
La setmana passada vaig anar a Sant Feliu de Guíxols, al CEIP Gaziel i hi vaig anar preparada per aplicar la majoria del que suggereix en Jaume Cela. Per exemple, quan em van preguntar en qui m’havia inspirat per descriure el protagonista del llibre “Leandre, el nen horrible”, enlloc de respondre directament que en mi, i de riure contemplant les cares d’estupefacció (És que el vaig fer lleig en Leandre, lleig, però lleig), els deixar dues fotografies meves de quan tenia onze anys. Ho van copsar a la primera tot i que em van consolar opinant que llavors no era pas tan lletja com el Leandre. Va ser una forma diferent de respondre i vaig tenir menys feina en justificar com el cervell et juga males passades a l’hora de parlar dels complexos. Gràcies senyor Cela.
En l’únic punt en el que dissenteixo una miiiiiiica, és en el segon. Dic una mica perquè estic completament d’acord que hem de transmetre la idea que escriure és reescriure, treballar, revisar, tornar-hi, descartar i així hores i hores. Però una de les tesis que intento transmetre és que la creativitat és inherent a la condició humana. I que tot es posar-s’hi, entrenar, pencar... No tothom arribarà a publicar, perquè seria absurd, però la creativitat es pot aplicar a TOT, no tan sols als llibres i les històries.
M’agrada veure’ls l’expressió de felicitat quan els encoratjo a fer servir les neurones. Quan els dic que poden empescar-se bones històries quan els toca escriure escoltant la vida dels avis. Quan els aconsello fer servir la frase màgica “I si...?”. Quan els convido a confiar en les seves pròpies capacitats. Un escriptor és algú que llegeix molt i que un dia va creure que podia escriure i s’hi va posar. També és moltes altres coses, és clar. No cal fer trampes, ni enganyar ningú. Però d’ulls per mirar el món amb una mirada pròpia en tenim tots, tan sols cal enfocar.
2 comentaris:
Cada vegada m'agrada més llegir el teu blog!!!!!! De debò els vas deixar una foto teva als 11 anys? Quina foto? M'encanta la resposta dels nens.
Què maca Glòria! La foto és aquella de la meva llarga etapa llac Ness, on se'm veu treient mig cos per la finestra de la caseta de fusta. Amb uns cabells esborrifats i una cara de pa de ral històrica.
Publica un comentari a l'entrada