Llegir amb els ulls tancats i les orelles tapades

Fa uns mesos vaig topar de nassos amb la pel·lícula “All the pretty horses” (Todos los caballos bellos), dirigida per Billy Bob Thornton i protagonitzada per Matt Damon i Penélope Cruz. El guió el signa Ted Tally i és una adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy que porta el mateix nom.

Vaig cometre un greu error que m’ha costat reparar. Vaig trobar la película fluixa, els actors inexpressius, i per acabar-ho d’adobar la veu del doblador –sí, era la versió doblada, què hi farem- que posa la veu al Matt Damon a totes les pelis em va foradar el cervell.

Dic que vaig cometre un error perquè vaig veure la pell·ícula precisament perquè tenia el llibre a la tauleta de nit i em va fer gràcia trobar-me-la mentre feia surf pels canals de televisió. Per culpa de la pel·lícula vaig abandonar el llibre unes quantes setmanes i em va costar força tornar-lo a agafar. Només la força bestial de la narrativa del senyor McCarthy va aconseguir que tornés a “entrar” al llibre. No és una prosa fàcil i mentre pugnava per concentrar-me havia de fer un esforç suplementari per no sentir aquella veueta insufrible, ni la cara de res de la Pe i el Matt, ni la il·lustració excessiva de cada capítol en imatges. Vaig acabar el llibre esgotada i amb la sensació de no haver-me pogut desenganxar el xiclet de la peli fins a la part final del llibre. Sort que és un molt bon llibre perquè em va resultar evident que la vaig espifiar.

Poques novel·les sobreviuen a la seva adaptació al cinema. No entraré gaire en el tema perquè és una discussió més vella que l’invent de broquetes de mamut, però si que vull deixar constància que de vegades els guionistes es passen, ens passem, de marrada. Es vol ser tan fidel, tan defensor de l’autor i del llibre que el guió s’acaba convertint en una carcassa buida, en una estructura rígida que mor per asfixia. S’ha de trair per ser fidel, que ja se sap que l’ofici de guionista és poc recomanable perquè consisteix en mentir, fotre en problemes als protagonistes, i tallar i retallar fins a la sacietat. Els minuts de televisió i cinema valen una fortuna i s’ha d’anar a l’essencial, així que quan s’adapta una obra literària crec que s’ha d’atrapar l’ànima i convertir-la en una obra diferent. Germana, però diferent. No es poden fer novel·les en cinema, es fan pel·lícules. Per mi un exemple magistral són les dues adaptacions de Jane Austen. La fallida per mi és “Emma”, que volent ser més austiana que la mateixa Austen va resultar una peli freda i sonsa. L’altra, la bona, és “Sense and sensibility” amb guió de la gran Emma Thompson, va saber reordenar les peces per aconseguir una gran pel·lícula –també gràcies al director el gran Ang Lee i el regitzell de bons actors, entre ells la mateixa Thompson-.

Una mica després van estrenar “The road”, una altra adaptació d’un llibre del mateix autor i com que tendeixo a la incoherència vaig anar-la a veure. Però tot té una explicació: l’actor principal és Viggo Mortensen. I fins i tot té una explicació secundària: quan va aparèixer el llibre el vaig fullejar, vaig llegir el resum de la contraportada i algun article elogiós sobre la novel·la i no vaig tenir nassos. No vaig tenir nassos, ni estómac d’empassar-me una trama tan dura, narrada per un escriptor com el senyor McCarthy. Després de veure la peli –una bona peli- m’alegro de no haver-ho fet perquè hi ha episodis que encara em provoquen desassossec quan els recordo, i que no puc ni arribar a imaginar els mals sons que m’haurien provocat en llegir-los. Perquè no sé a vosaltres, però a mi la literatura provoca cent mil vegades més por que el cinema.