22 de maig 2011

Dos punts: Qüestió de fe

No puc ser budista perquè quan m'expliquen aquella història de l'home ferit per una fletxa que demanava a crits saber qui l'havia disparat, i del consell de Buda, que li deia que se n'oblidés, sempre penso que Buda no era mediterrani. Aquí sabem que és bo desfogar-se i recordar-se dels besavis de qui t'ha atacat. És el primer pas per a una bona alliberació. I tampoc combrego amb el deseiximent extrem. Arribar a no sentir res davant d'un suquet de peix o de Clive Owen em tira enrere. Catòlica ja ho vaig ser i no em va convèncer. Admeto els avantatges de la confessió i el perdó, però abans de creure en immaculades concepcions creuré en l'adveniment de Han Solo. A més, ves per on, resulta que em dic Anna i no Aniceto, i al club catòlic hi pinto poc. Després hi ha totes les variacions del cristianisme, encapçalades pels protestants, però les imatges de Luter sempre m'han fet por i Calví encara més. Els falta sentit de l'humor. La fe musulmana no és cap alternativa. Ja sé que no és obligatori dur burka, ni res al cap (ho he provat i estic tan horrible que si fos obligatori ni em plantejaria convertir-m'hi), així i tot he fet un sondeig de satisfacció mundial i m'espero uns segles més que la cosa musulmana millori per tornar-m'ho a pensar. Ser jueva no està de moda, però no sóc sectària i m'ho he mirat. De fet els dissabtes ja procuro no fer gairebé res, i, ves per on, el llinatge es transmet per via materna, però sempre vaig creure que Jahvè era un sàdic posant a prova Abraham, quan li deia que es carregués el seu fill. Amb el que costa pujar les criatures i va i el ser superior et diu que s'ha acabat. Per Sant Jordi em vaig comprar la nova edició de la Bíblia amb dibuixos del Perico Pastor (fantàstics!), però no vaig dubtar a buscar-lo en l'apartat de ficció. I això de ser el poble elegit em sona a les persones que s'emocionen quan surten per les pantalles del Camp Nou, tot i que aquest fenomen es dóna en totes les creences. És el virus de sentir-se membres del club VIP, un grup excloent i exclusiu. Sempre em queda l'opció animista, però se'm fa costa amunt creure que un bocí de divinitat habita fins i tot en objectes com una Barbie surfista. Al final tindran raó i haurem de creure en la democràcia. Només demano un favor, que sigui la de debò, no la còpia barata que ens volen vendre en tants i tants xiringuitos. Amén.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Salut!.
Sí, certament les religions no ofereixen cap alternativa raonable a les qëstions
existencials humanes.Això és evident.On no trobo evidència és en el pensament sobre com
milions de persones s´han deixat convèncer amb absurdes idees, moltes d´elles extretes directament
de fenòmens astronòmics (veure el documental "Zeitgeist" on es pot demostrar de manera amena aquesta afirmació).
Donada la teva exposició sobre algunes de les creences més exteses, no entenc la teva
derivació de fe en el sistema democràtic.
De fet, ningú és capaç de demotrar l´existència de déu, però tampoc de negar-la.
Amb el sistema democràtic passa al revés.Tenim dades que es remonten fins a l´ antiga Grècia que demostren
que el règim no funciona en absolut.Pensar que la democràcia algun dia pugui estar desvinculada de la
corrupció és un pensament poc més que pueril...(el poder farà el que calgui per mantenir el seu estatus).
Però independentment, i fent un exercici brutal d´imaginació, suposem que els mandataris fóssin gent honesta,
i que per tant, de manera automàtica les coses milloressin notablement;¿ perquè carai he d´acceptar la decisió
de la majoria? , ¿ potser la majoria té més raó que jo? , ¿ hi ha alguna garantia que digui que tot funciona igual
per a tothom?.Potser el que funciona per un, no va bé per un altre.¿La minoria queda suficientment representada?
Reivindico doncs la meva sobiranía personal i no vull que ningú decideixi per mi en cap aspecte de la meva,
segurament, estúpida i insignificant existència.
Posats a fer utopía, "voto" per l´anarquia.

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Amics monstruosos" finalista del 11è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"L'últim violí" finalista del 10è Premi Atrapallibres (9 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)

"Una noia N.O.R.M.A.L. s'ofereix de cangur" finalista del 16è Premi Protagonista Jove (13-14 anys)