M'agrada Dickens. Un dia vaig sentir el desig irrefrenable de llegir-ne una biografia i no m'ho vaig rumiar ni un segon. En un atac d'optimisme vaig entrar a la primera llibreria que vaig trobar i vaig formular el meu desig. La dona que em va atendre em va retornar una mirada estupefacta. Ja l'he espifiat, em vaig dir, he demanat un impossible. Hauria d'haver trucat, mirat, remirat... Fins que la dona es va tombar, va allargar el braç no més de quaranta centímetres i em va lliurar l'únic exemplar que tenia del llibre Charles Dickens escrit per Chesterton. Fa dotze anys vaig sentir un desig més bèstia: tenir fills. Amb el mateix grau d'optimisme tampoc no m'ho vaig rumiar ni un segon i em vaig quedar embarassada. Tinc tres fills i fins que no vaig viure un tràngol al darrer embaràs (tot va acabar bé), ni em va passar pel cap que res es pogués torçar. Bé, sí que ho pensava, esclar, i per això no vaig cometre cap irresponsabilitat. Però els efectes secundaris de l'optimisme van impedir que retardés la meva decisió de ser mare. Un optimisme que no té per què ser innat (jo, per exemple, vaig néixer fatalista) i que cal gastar en el punt just que ens impedeix arribar a ser uns imbècils totals.
Chesterton explica que el tret principal de Dickens era el seu optimisme de pedra picada. I que va ser aquest optimisme el que el va empènyer a denunciar injustícies i a provocar canvis importants a la societat anglesa. L'optimista és molt millor reformador que el pessimista, afirma. L'optimista, argumenta, creu que el món és sensacional i quan topa amb alguna lletja realitat que ho desmenteix se sorprèn, s'indigna i, empipat com una mona, es mou i la canvia. El pessimista, per contra, supura un cinisme que l'aboca a la inacció. Per què canviar res si tot és un pou de merda? Avui s'escau el Dia de la Mare i el Dia del Treballador. Tal com està el pati, les dues feines demanen un alt grau d'optimisme. Però la combinació de totes dues fa necessària una llarga dutxa diària de sentit positiu. Treballar i criar els fills, estimar-los, esquivar-los, educar-los, aguantar-los, ser al seu costat i allunyar-se'n, només es pot fer amb enteresa si s'és una decidida optimista. Treballadores, mares, mares treballadores, optimistes del món: uniu-vos! Toca reformar uns quants pous de merda i no s'hi val posar-se una pinça al nas.
Publicat al diari ARA. Diumenge 1 de maig de 2011
5 comentaris:
I fins i tot sembla més fàcil quan ho encares tot amb optimisme! Una abraçada!
Anna, demà "parlo" del mateix a la meva columna....! però, escolta, el teu article dona mil voltes al meu (catxis, això fot eh?). L'has brodat, nena!
ada Parellada
Anna, demà "parlo" del mateix a la meva columna....! però, escolta, el teu article dona mil voltes al meu (catxis, això fot eh?). L'has brodat, nena!
ada Parellada
Mireia, i tu i jo sabem que ho diem des de la lucidesa de la bogeira del nostre dia a dia, no des del bonisme Disney Channel.
Bon dia després del dia de la mare!
Ada, l'acabo de llegir! I m'ha agradat molt, sembla que ens haguem posat d'acord per donar diferents punts de vista sobre el mateix tema. I... jo vull un plomall de treure la pols! Petons.
Salut.
Algú ha sentit anomenar el terme "creixement sostenible" per part d´algun
polític , economista o persona que es dediqui als estudis demogràfics?
No sembla massa complicat deduïr que créixer de manera continuada en un món on
els recursos son finits ens aboca al desastre.Econòmicament, en els paísos "desemvolupats"
hem de créixer exponencialment any rera any per poder mantenir l´estatus quo.
Les previsions sobre la població de la Terra no son molt alentadores, doncs la població
global segueix creixent.
Tenint en compte això valdría la pena reflexionar sobre el futur que es presenta:
superpoblació, crisi energètica i econòmica, etc...
Sembla que de moment en aquest país funciona força bé l´anestèssia subministrada
a la població en forma de "futbol" i altres subcultures.Deu ajudar a superar els
moments de crisi econòmica i de pensament.
Llàstima que no funcioni pels que en el seu dia varem optar per prendre la
"pastilla vermella".
La qüestió és ¿ què inventaran per poder controlar a tanta gent?.En quin tipus
de cultura es sustentaran les propers generacions?, ¿ Aldous Huxley era un profeta?
Si tothom sent el mateix rampell que l´Anna Manso, només caldrá una sola generació
per engegar-ho tot a rodar.
Potser m´inclino a donar la raó a la dita "un optimista és un pessimista mal
informat".
per més informació: Santiago Niño Becerra (economista, professor,...)
Un món feliç (A. Huxley)
Nietzche ( per aquells que detesten al nou déu J. Guardiola)
Publica un comentari a l'entrada