![](https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEjtnjEPXE2QzgQ9rooycv_7W8rk7xOGyQupXT4w2ktpBJr_ifpatXXf7DItlnsJUek4EnQLN4-iG6_SHx5ewYY_Q-5SFXZ3N08UP93RRz5LVZH-7kdEIsPcaySYS8ziD9aOt6aSOGr3rifH/s200/imatge_premis.gif)
Quan ets adolescent et passes la vida pixant-te de riure amb els amics, fent broma a costa del que sigui i de qui sigui, però per dins pots sentir-te com el microorganisme més insignificant de la galàxia. L’adolescent és una persona trista que pot ser molt alegre. L’alegria i l’humor et protegeixen com un escut davant la dificultat de determinats moments de la vida i és una llàstima que estigui tan mal vist. A una persona amb un somriure a la cara se li pressuposa un nivell intel·lectual més baix que a una persona amb expressió de patiment existencial. Jo mateixa ho he viscut en l’àmbit laboral. Un dia, amb l’Anna Fité, en parlàvem. “Es pensen que perquè somriem som ximpletes i curtes”. No. El bon rotllo no ven.
Però de tant en tant Darth Vader es retira a l’Estrella de
Al llibre he inclòs homenatges a gent que m’estimo (no tothom, que no hi cabia), bromes internes, com l’autoparòdia de compradora compulsiva d’Ikea, i tot allò que se’m posava al davant en el període d’escriptura, com una vulgar xucladora d’experiències i anècdotes. Però, sobretot, vaig recuperar aquell ésser mínim i invisible que era jo quan tenia catorze anys i l'he reconvertit en algú més fort i amb més iniciativa.