Fred Astaire

Sóc Fred Astaire. El diari insisteix a recordar-me que el cine espanyol està en coma però avui desafio les lleis de la física i ballo pel sostre sense fotre'm una morrada històrica. El Bernat Ruiz (sí, avui estic d'acord amb ell, igual que moltes altres vegades) enfoca el llum de quiròfan en l'opacitat de la proposta salvacionista del llibre digital, Nubico, i, tot i que no ho entenc ni jo mateixa, moc peus, dits i cervell en un decorat elegant i respectuós amb la cultura i els creadors. Segueixo repicant els peus al sostre, cap per avall, elàstica i somrient quan consulto al blog de la Gemma Busquets la seva darrera crítica televisiva i al costat m'apareix l'article que va escriure sobre els obscens atacs a l'Info K, un dels programes infantils de més qualitat que es produeixen a tot el territori audiovisual espanyol. És estrany, ho sé.

Però avui és el meu aniversari i Fred Astaire m'ha regalat una treva. Seguiré ballant. 

 

Llimbs

Vam entrevistar en Jordi Puntí pel programa Una mà de contes (que li dedicarà un guió-conte), i ens confessava que és incapaç de treballar descalç o amb sabatilles. Ell escriu amb els peus civilitzats. Sabates i prou. El pijama també quedava descartat. I tampoc crec que al seu armari hi hagi aquella roba transmèdia que tant serveix per anar còmode per casa com pel carrer.

El Jordi i el Manuel Barrios, el director d'Una mà de contes, em van mirar, preguntant-me. M'ho vaig haver de rumiar fins que vaig respondre que jo també, jo també.

Des de llavors que m'observo. No tinc aquest costum i em violenta. Quan escric no vull pensar massa en com ho faig, ni perquè trio una opció o una altra. Fa temps que vaig reflexionar-hi per després enterrar la teoria al sot més profund que he estat capaç d'excavar. Quan rellegeixo la frase que acabo d'escriure sé si és el que buscava, si m'hi apropo o si vaig venuda. Però si m'aturo a explicar-me el perquè, el procés, fràgil, s'oxida com les pomes un minut i mig després de ser pelades.

Amb els rituals d'escriptor, és el mateix. Em sembla bé que hi hagi qui en tingui però jo no vull saber massa quins són els meus. De fet, em rebenta adonar-me que s'han instal·lat al despatx, sense ser-ne conscient. Quan els detecto em dedico amb insistència a boicotejar-los. Per això, ara mateix, escric aquestes ratlles armada amb xancletes i pijama. Un repte estúpid, d'acord, però necessari per retornar als llimbs. Un lloc nul on la tècnica, la tria, els rituals i la cerca de l'estil són esperits certs que puc triar no veure.

Que divertit

"Que divertit”  és el que respon un 99'58%, de les persones quan explico com em guanyo la vida, sobretot quan s'assabenten que en alguns casos escrit per al públic infantil. El que em desconcerta més, però, no és l'exclamació anterior unida a un somriure expansiu, sinó la frase amb la que segueixen un 99'86% dels interlocutors: “ui, que difícil, jo no podria”. Que divertit, jo no podria. Doncs prova-ho si ho trobes tant divertit. O no, perquè llavors t'adonaries que no és tan divertit i et recordaries de mi i de tota la meva cadena d'ADN. Escriure (guions, llibres, teatre, articles,...) ho és tot menys una activitat que et procura un fart de riure. Escriure és addictiu, senzill, dolorós, frustrant, difícil, retorçat, plaent, inacabable, únic, obsessiu i, en el meu cas, inevitable. Puc riure, sí, però no per diversió. Sóc en un altre món en el que el protagonista riu, i jo, amb ell. Riu perquè el faig riure, i jo ric perquè així ho he provocat després de suar, tallar, repolir, anar i venir. Quan treballo en equip tampoc és divertit. Puc gaudir molt o moltíssim, puc sentir que creem un món gran o petit i que mentre ho fem passen coses. Però no és diversió, és molt més, per molt idiota que sigui el que estem parint.

Que divertit són dues paraules que hauria de pronunciar qui llegeix o veu el que he escrit o guionat, si el text així ho procurava. En aquest cas, si ho aconsegueixo, tampoc és divertit. No, llavors és l'hòstia.