Enveja

Els guionistes dels Estats Units em fan molta enveja. Són un gremi que no conec de prop però com a espectadora em faig un fart de veure bones sèries escrites i realitzades d’una forma que aquí no podem arribar ni a tastar mínimament. Estats Units és un mercat molt bèstia. A l’any s’arriben a produir un munt d’episodis pilots de sèries que no arriben a bon port. Però tots ells tenen la seva oportunitat i els guionistes escriuen els guions amb una combinació de dos factors que als guionistes del mercat català i del mercat espanyol se’ns neguen repetidament: TEMPS i RISC.

Temps per escriure i, encara més important, reescriure, reescriure i reescriure. Són guions madurats i repensats. També molt retocats i remenats, que no tot és fantàstic a l’altra banda de l’oceà, però són guions que abans de ser gravats s’han pogut permetre el que aquí ens sembla un luxe, que és treballar amb prou temps.

Risc o també marge de maniobra o també voluntat per innovar. Sí. Ells tenen al darrera una indústria amb uns mitjans milionaris. Però la innovació no té res a veure amb les peles. Té a veure amb la confiança de les empreses per les idees dels guionistes. Per les ganes de fer coses noves. Per assumir que per innovar un s’ha d’arriscar. Els guionistes dels Estats Units poden inventar sèries sense l’autocensura de pensar que el seu mercat, les productores, les televisions, només els compraran determinats formats.

Es parla molt de la innovació en les empreses de tecnologia punta, en les empreses de betes i fils, en les empreses d’embotits. Però i la innovació en les empreses de creació de continguts audiovisuals? Aquí només es produeixen sèries que ja se sàpiga que han funcionat abans. Amb comptades excepcions, sí. Però vaja.

I tot això perquè avui fan el segon capítol al C+ de la sèrie Estudio 60. Una sèrie que té com a protagonistes a un guionista d'un late show i el seu director. Una bona sèrie, creieu-me. El creador? Aaoron Sorkin, el mateix que es va inventar "El ala oeste de la Casa Blanca". I un detall. Als Estats Units tenen molt clar de qui són les sèries (si és que són d'algú). Les sèries són de qui se les inventa. I els diaris que aquí obvien per sistema els noms dels guionistes responsables de les sèries nacionals, no s'obliden mai d'esmentar el nom dels nostres colegues americans. El que us deia, enveja.

Anar de bolos

Anar de “bolos” vol dir sortir a fer ronda. A fer minigira. Anar per les escoles o llocs diversos i parlar de l’ofici que t’ocupa. En el meu cas la cosa d’escriure llibres infantils i guions. Anar de bolos t’estalvia peles de psiquiatra. Atenció. He dit t’estalvia, no t’evita. L’altra dia vaig entrar a una sala d’actes i 150 nens i nenes d’onze anys van irrompre en crits de “Anna Manso! Anna Manso!”. Els vaig respondre que ara ja sabia què sentien els concursants d’Operació Triunfo en sortir de l’acadèmia. Sempre que torno de bolos m’engreixo tres quilos. Resulta que als nens els agrada llegir el que escric i volen que els signi autògrafs a la mà. I un tema important. M’adono que el que m’invento els fa riure. I en fer-los riure no s’adonen que llegeixen. I fins i tot s’acaben el llibre! No entenc perquè el Leandre no va per l’edició vint. Tinc la sospita que hi ha mestres ben pensants que no troben correcte el títol: “Leandre, el nen horrible”. A l’entrada d’abans deia que per ser intel·lectual hauria de ser obligatori passar un examen de sentit de l’humor. Per ser mestre igual. El Jose Antonio Marina va escriure fa temps un article polèmic en que proposava eliminar els clàssics en les llistes de lectura obligatòria. Ho subscric totalment. Vaig convertir-me en lectora reincident malgrat els llibres espantosos que em vaig haver d’empassar. I ja no diguem de les biografies estúpides que em feien aprendre. Tenia un professor que l’únic que se li acudia preguntar-nos sobre Lope de Vega era quants fills tenia. I després critiquem que el “Aquí hay tomate” tingui molts espectadors. Jo vaig tenir la sort de tenir germans grans que em feien el servei de lector abans que jo i que em donaven bones llistes de llibres per llegir. Però aquesta és funció dels mestres de literatura, com l’Antoni Dalmases, a qui vaig conèixer el dia de Sant Jordi. Els alumnes de l’Antoni tenen la sort que el seu professor els seleccioni llibres que facin venir ganes de llegir i que els hi llegeixi en veu alta. Aquest, crec, és el camí.

Més Vonnegut

Al llibre “Un home sense pàtria” Kurt Vonnegut utilitza un mètode per analitzar històries que té força substància i que també pot ser molt útil per a guionistes. L’essència del mètode és un gràfic com aquest que veieu a dalt. En aquest cas el gràfic correspon, més o menys, a LA VENTAFOCS.

La noia comença fatal. El pare es casa. Sembla que tot s’arreglarà però resulta que la madrastra i la germanastra li surten llufa i es torna a enfonsar a la misèria. I sobre no la conviden al ball. Però va i apareix la fada padrina i la seva bona sort remunta. Però la tornem a enfonsar en la misèria quan tot torna a lloc a partir de les 12. Però finalment tot s’arregla. L’interessant de la cosa és quan Kurt Vonnegut analitza Hamlet. El quadre es queda encefalograma pla. No puja ni baixa. Sempre és al mig. No hi ha ondulacions. I perquè? Doncs perquè Hamlet, dedueix Vonnegut, és una narració massa propera a la vida mateixa. Hamlet és bo i és dolent. Se li mort el pare i ell mata l’amant de la mare. A Hamlet no li passa res. Té dubtes. I tot canvia perquè tot segueixi igual. Segons paraules de Vonnegut Shackespeare a Hamlet diu la veritat i sabem tan poc de la vida que som incapaços de desxifrar si el que ens passa són bones males notícies.

L'he matat

Ara fa un mes vaig entrar a una llibreria i em vaig fullejar les primeres pàgines d’un llibre “UN HOME SENSE PÀTRIA”. El nom de l’autor no em sonava gens, KURT VONNEGUT, però les paraules de la primera pàgina em van abduïr per uns minuts. El Joanfran em va picar a l’esquena. Era hora d’entrar al cinema. Vaig aterrar al planeta de nou i em vaig comprar el llibre. Ha sigut una revelació. Un d’aquells llibres que fan que et vinguin ganes de sortir al carrer, comprar-ne cent o dos-cents, i regalar-los a tothom. El llibre és un recull d’articles sobre temes diversos sempre amb un punt de vista irònic, punyent, intel·ligent i sempre encertat. Kurt Vonnegut tenia en el moment d’escriure el llibre vuitanta-dos anys. Va néixer als Estats Units i és d’aquells autors, d’aquelles persones, que et reconcilien amb Amèrica del Nord. I també et fan envejar el país. Ens emplenem la boca sobre com n’arriben a ser de cafres els ianquis, però tenen entre ells autors tan respectats com Kurt Vonnegut capaços de fer una crítica corrosiva i fonamentada. Ja m’agradaria que a Catalunya hi hagués aquest esperit crític sobre tants temes. El programa “Polònia” ha obert una finestra interessant. Però ara falten les persones que es dediquen a pensar amb més calma i amb més temps. Abans en deien intel·lectuals. Kurt Vonnegut n’era un i a sobre feia riure. Hauria de ser obligatori per a tots els intel·lectuals tenir sentit de l’humor. I sí, dic “era” perquè ara va i resulta que s’ha mort. Ha sigut el meu entusiasme? No sé perquè però tinc remordiments.