13 de setembre 2009

Suècia



Què en sé de Suècia? En realitat res. Ficcions i fantasies i l’estranya i constant aparició a la meva vida. De petita una de les meves millors amigues es deia (i encara se’n diu) Anette Anderson Oliver, de pare sue i la mare catalana. Llavors les aules no eren aquestes petites ONUs i a tots els seus companys ens semblava tan exòtic el seu origen que li vam estrangeritzar el segon cognom i enlloc del patri Oliver pronunciàvem Òliver. Unes vacances l’Anette em van enviar una postal des del país del seu pare. Era una imatge inquietant d'una carretera solitaria que enfilava una muntanya. Des de llavors he associat Suècia a carreteres zigzaguejants, a poca gent i a molts arbres.

Poc temps després la Pippi Langstrum va irrompre a la meva existència com un cicló que em va desmuntar el cervell (espero que mai s'em torni a muntar). I gairebé de forma simultània vaig llegir els llibres de l’autora sueca Karin Michaelis protagonitzats per la Bibi, una nena que viatjava sola en tren per tot el país. Ja tenia més dades: poca gent, carreteres zizjaguejants, arbres i nenes orfes de mare, amb pares d’oficis suggeridors, que feien el que els passava pel folre de les faldilles.

Durant anys l’únic contacte amb Suècia va ser el visionat d’algunes pel·lícules d’Ingmar Berman fins que va aparèixer... la coneguda botiga de mobles sueca (a partir d’ara CBMS)! I ho va fer amb la típica professionalitat sueca, quan més ho necessitava, o sigui, en el moment de muntar pis propi. Gràcies a la CBMS casa meva, colava i encara cola i si no som els clients honorífics és perquè encara no han inventat aquesta figura. I a partir d’aquí tot va anar rodat, compres un kiplan, després galetes de taronja amb xocolata, després t’entendreixes admirant què fan els suecs a les olimpíades, inclous una referència a la botiga a la teva primera novel·la juvenil, i acabes llegint les novel·les d’en Mankell. Per no parlar de la ràpida deglució de la saga Millenium.

Acabo de rebre el nou catàleg de la CBMS i m’he quedat hipnotitzada mirant les fotografies. Ara que ja em sé els mobles de memòria m’he adonat perquè m’agrada tant fullejar-lo. Són les famílies de tot tipus, les situacions que inventen per nosaltres. Un pare que treballa a l’ordinador mentre els seus fills toquen la guitarra i el piano somrients. Nens jugant en habitacions impecables. Gent sopant en un ambient perfecte. Ficció de la bona.

Què en sé de Suècia: carreteres solitàries perquè tot Cristo està a la CBMS, nenes espavilades amb pares imprudents que les deixen viatjar soles en un país de hackers i delinqüents, periodistes i inspectors que investiguen vides de ficció de personatges aparentment feliços que viuen envoltats de mobles de disseny...

Fa poc que he retrobat l’Anette i hem parlat d’un futur i hipotètic viatge a Suècia. En tinc ganes, però també temo que la realitat m’espatlli la ficció.

03 de setembre 2009

Atracament



ATRACAMENT

No sé com ha anat però de cop i volta sóc aquí, parlant de vacances en la pitjor forma verbal que es pot triar per parlar de vacances, el pretèrit indefinit. De totes maneres estic prou contenta. He llegit el que volia llegir i encara hi ha hagut temps per les sorpreses i els atracaments de l’ànima. Les sorpreses han vingut del bracet dels regals que em van fer els meus germans el dia del meu sant, per exemple, m’ho he passat bomba llegint “La societat literària i de pastís de pela de patata de Guernsey” de Mary Ann Shaffer.
Els atracaments de l’ànima han vingut en forma de finestra-bookcrossing. M’explico. A Borredà, un poble petit del Berguedà, el bookcrossing funciona i molt bé. Hi ha tres o més finestres on la gent deixa, allibera, presta llibres que pot agafar qui vulgui i després retornar a la mateixa finestra o en d’altres punts. I quin llibre hi vaig trobar que em va fer llançar tot el que tenia pels aires i arrencar a córrer a agafar-lo? “Un buen partido” de Vikram Seth. Fa anys, uns quants ja, que me’l vaig llegir (de fet hauria de dir que “ens” el vam llegir, perquè va passar de mà en mà per tota la meva família) i em va ENTUSIASMAR. És una novel·la que passa a l’Índia uns pocs anys després de la partició i que explica una història troncal, la de Lata, una noia a qui la seva mare busca insistentment un bon partit, i després mil histories que en un moment o altre es creuen, ni que sigui per la coneixença d’un personatge d’una trama amb el d’una altra. Si parlo d’atracament de l’ànima és perquè en veure’l va ser com una fatalitat dolça i voluntària perquè el llibre té 1350 pàgines i ja sabia que me l’havia de llegir i sabia que no me’l podria acabar en una setmana. Ni en dos. De fet com més em duri millor perquè torno estar com la primera vegada, enamorada dels personatges, del to, de les mil històries, d’un país literari... I sé que quan l’acabi tornaré a experimentar l’absurda i burra enyorança per unes persones que no són de carn i ossos. Que no cal patir pel poeta Amit, el meu preferit, ni per la tria de Lata, ni pel cabra boja de Maan... perquè d’aquí deu o dotze anys em tornarà a passar el mateix, que de sobte toparé de morros amb el llibre i deixaré que em tornin a atracar l’ànima i me’l rellegiré.