Història d’una família en 1250 caràcters

 

Com tot, la història de la família X va començar amb l’ardent explosió del Big Bang. Després va venir el refredament, la sopa de molècules i l’evolució fins al primer homínid dels X, un rude exemplar amb dos dits del peu enganxats. La prehistòria va estar a punt d’aniquilar-los. Mitja família creia que el foc era una modernitat idiota i l’altra mitja que el costum d’alimentar-se amb proteïnes animals era pura absurditat, unes diferències que van defensar a cops de pedra. La divisió familiar va reaparèixer de segle en segle en forma d’altres lluites: hitites i escites, atenencs i espartans, romans i cartaginesos. A l’Edat Mitjana un exemplar femení dels X va tornar a néixer amb dos dits del peu enganxats. Va provar de posar pau entre els dos bàndols de parents i aviat la van cremar, acusada de bruixeria. Els seus descendents van emigrar a Amèrica i a Austràlia i també a Nova Zelanda. Van convertir-se en pagesos, lladres, botiguers i estafadors. I tots ells duien a dins el foc de la controvèrsia familiar, i cada àpat de Nadal era un incendi. Fins que el destí i la globalització els van dur de turisme a Barcelona, i en arribar a les Rambles per fi tots van estar d’acord a opinar que aquella part de la visita se la podrien haver estalviat.

Publicada al diariARA, el 23 d’abril de 2015

Balanç de fi de curs: guió ( i 4)

Aquesta vegada el balanç serà facilíssim: en tot el curs no he escrit ni un guió. Cap.

39+1

Després de treballar a la sèrie 39+1 el mes de juny del 2014 vaig agafar vacances a l’espera de la decisió de TVC sobre la renovació. La primera setmana de setembre ja teníem la resposta: no. El motiu: les expectatives d’audiència no s'havien complert. Més tard va venir El Crac. I també Cites. Les audiències han estat similars. Per tant les raons eren unes altres. S’optava per sèries que aportessin novetat. A mi em sembla molt bé. És més, em sembla la millor opció a nivell creatiu i penso que aquesta ha de ser una de les funcions de la televisió pública, arriscar i experimentar . Però no cal oblidar que 39+1 va ser un encàrrec específic de la cadena i que a l’hora de definir l’encàrrec no hi va haver ni gaire temps, ni gaire concreció. 

L’escriptura de 39+1 va ser maratoniana, esgotadora per molts motius, com la dificultat d’entesa creativa amb realització, o perquè l’equip de guió no va tenir una interlocució directa amb la cadena. També pel temps rècord (per curt) d’escriptura i el poc pressupost (menys que El Crac i Cites). Al setembre em sentia amb les neurones de guionistes foses, així que aprofitant l’avinentesa de la no renovació vaig atorgar-me un any sabàtic de guionista. Autoconcedit.

Pensava, però, que no podria complir-lo. Que alguna cosa sortiria. I no. El món audiovisual a Catalunya ha canviat i el funcionament cada cop és més incert i demana més iniciativa personal. I com que jo estava d’any sabàtic d’iniciativa personal en vaig tenir zero. Perquè un any sabàtic o es fa o no es fa, coi. També sé, però, que molts companys que han buscat feina o han generat projectes no se n’han sortit. I cada cop són més els guionistes que es refugien en feines estables i, per exemple, es reincorporaren a la docència o sol·liciten feines d’administratius. Sí, la dura realitat també en el camp de l’audiovisual. Un ofici que pot semblar molt glamurós però que pateix la crisi igual que els arquitectes o els dissenyadors gràfics.

Entremig he parlat d’algun projecte amb guionistes amb qui tinc bona amistat que no hem tirat endavant perquè tots estàvem amb altres temes i sobre els que espero poder tornar-ne a parlar el proper curs.

Estupefacta per les Cites

He assistit a una xerrada sobre com es treballen els guions de la sèrie Cites, amb els guionistes Iván Mercadé, Dani González i Edu Sola. La xerrada va ser interessant, però em va deixar estupefacta per algunes de les idees que va expressar el cap de guionistes, l’Ivan Mercadé, com ara que als guionistes que hem treballat en sèries en equip no se’ns pot valorar pel nostre currículum, perquè no se sap mai quin tipus de feina fem ja que queda diluïda en l’equip, o que per optar a Cites cal passar sí o sí una prova que consisteix en escriure 25 pàgines gratis en una setmana. O que és universalment conegut que els guionistes a casa tendim a perdre el temps... si Dickens aixequés el cap li mostraria els exemplar d’Oliver Twist i Els papers pòstums del Club Pickwick escrits alhora, un pel matí i l’altra per la tarda, perquè comprengués que la literatura i bona part dels guions s’escriuen a les cases dels escriptors. Sí, Dickens no era guionista. Però ara ho seria, ho també ho seria. I sí, els guionistes també som escriptors. I cal saber que totes les sèries escrites a Catalunya s’han escrit... a les cases dels guionistes. Totes. Amb reunions a les productores o a sales de reunions de TVC, però la feina te l’endús a casa i la fas tu sol i si no l’entregues a temps no se’t torna a contractar. Això és ser un guionista professional. I que consti que em sembla vàlid escriure a la productora, però que un model sigui vàlid no significa que l’altre no ho sigui. 

Charles, perdent el temps a casa seva.

L’Ivan Mercadé també va explicar coses positives, és clar, com que els guionistes van tenir prou temps per coure el projecte. O que s’ha apostat per veus joves. I que les trames que més els han satisfet, són aquelles generades de cap i de nou, enlloc de les tres trames comprades del format original (Dates, UK, Bryan Elsley). 

Equips de guió: on són les dones?

Un altre dels actes en el que vaig participar va ser la taula rodona Les guionistes de televisió parlen, en el marc del Festival de Films de Dones, organitzada per Drac Màgic, al costat de la Yolanda Barrasa, la Marta Molins, l'Anaïs Schaaf i la Carmen Abarca. Per preparar-la vaig fer un recompte sobre la presència de dones guionistes als equips de guió de TVC dels últims mesos. I tot i que ja sabia que el resultat no seria igualitari no m’esperava que fos tan contundent:

·      Hi ha equips de només homes (El Crac, Còmics, APM, El convidat)

·      Hi ha força equips amb més homes que dones (Tria 33, Cites, Crackòvia, Polònia, Oh Happy Day, Club Super3, El Foraster)

·      Hi ha pocs d’equips paritaris o gairebé (La Riera, Divendres, 39+1)

·      I, atenció, no hi ha ni un sol equip de només dones. Ni un. Són un tabú?

O sigui, que el panorama està difícil i si ets dona, encara més. Cal posar-se les piles.

Hi ha qui diu que el futur és transmèdia.

Hi ha qui aposta per buscar noves portes on picar, com ara Movistar series. 

Hi ha qui plega.

Hi ha qui mira exclusivament les possibilitats d’Internet.

I també, és clar, existeix la possibilitat d’escriure per a les cadenes i productores tal i com s’ha fet fins ara.

Els què faré els propers mesos és una incògnita. Em caldrà desvetllar-la. 


NOTA: L'Ivan Mercadé m'ha escrit per respondre a les meves al·lusions. Com que el seu comentari excedia els espais permesos afegeixo el seu escrit, i la meva resposta posterior, aquí. 

"Hola Anna, sóc l'Ivan Mercadé, el pitjor guionista del món. 

I també sóc pare de dos nens i tot i que intento fer-ho el millor possible, ho faig fatal. Però intento equivocarme essent coherent amb el que vaig aprenent de la meva experiència com a pare. 

El mateix faig amb la meva feina i això és el que intentava explicar a la conferència a la que vas assistir amb estupefacció. Intentaré raonar per parts els diferents punts que comentes:

1-La valoració dels guionistes pels currículums a sèries.

Ho sento, però la meva experiència personal tant com a guionista, com a cap de guionistes fa que pensi així. Evidentment que miro el currículum a l'hora de buscar guionistes pel meu equip, però li faig un cas relatiu tant per lo bó com per lo dolent. Tu mateixa expliques en aquest post les circumstàncies que envolten l'última sèrie en la que vas treballar (39+1). Falta de temps, falta d'entesa amb realització, poc pressupost. No creus que si aquesta fos la teva única experiència com a guionista seria injust que et valorés per aquest treball?

Igualment crec que es veritat que quan portes un equip saps molt bé qui et dona què. Per exemple si algú volgués fer un equip per una sitcom i volgués pescar en l'equip de CITES perquè alguns dels capítols li ha fet gràcia, no podria venir i agafar a qualssevol dels guionistes, perquè evidentment hi ha guionistes de l'equip que controlen més l'humor que d'altres i aquests són els que han fet les cites "amb tocs d'humor"

Per últim. Ja he patit un parell de cops l'experiència d'agafar a algú pel seu currículum i trobar-me amb què després el resultat dista molt del que havia vist en els treballs previs. 

2-La prova.

Altre vegada tiro d'experiència personal. No crec que hi hagi un métode bo i sí, trobo que és injust haver de passar un "càsting". Sobretot quan tens uns anys d'experiència com a guionista. Però, de quina altra manera poden accedir al mercat laboral els joves guionistes si només hem de fer cas al currículum? Per configurar l'equip de CITES vam fer 32 proves, que junt amb l'entrevista personal i el currículum ens va a ajudar a fer un equip collonut. Vist el resultat, jo ho tornaria a fer entenent que hi hagi molta gent del sector que es negui a fer proves igual que hi ha actors que es neguen a fer càstings. 

3-Treballar a casa o a la productora. 

Aquí lamento si et va semblar que generalitzava amb el tema de treballar a casa. És evident que hi haurà mil exemples sense haver d'arribar a Dickens on es té la capacitat de treballar a casa. Posats a posar exemples jo podria parlar de les "writers rooms" americanes d'on han sorgit les millors sèries de la història. Penso que el mateix Dickens hauria gaudit de formar part d'una writers rooms. Però sobretot crec que a casa cadascú té les seves circumstàncies. TInc guionistes sense aire acondicionat, altres que si treballessin a casa a l'arribar la parella els diria "No has anat a comprar? No has tret la rentadora?". A mi m'agrada pensar en la feina de guionista com una feina més i no entenc perquè nosaltres l'hem de fer a casa. A més no hi ha res millor que compartir el viatge. A més, en les 32 entrevistes que vaig efectuar per fer l'equip de Cites hi havia un tema en comú que tu mateixa en parles al post. La desconnexió entre creació i realització. Nosaltres al tenir els dos equips junts fem que el guionista s'impliqui molt més en la realització de la sèrie. Dinem junts amb l'equip, assistim als assajos amb els actors, als càstings, als visionats de primeres versions de muntatge. De veritat és tant dolent això?? 

Si a Catalunya s'han escrit així les sèries fins ara ha estat per evitar que persones que estàn en règim d'autònoms tinguin un lloc de treball fixe i rebin una inspecció. No fem d'un "pedaç" una virtut. 

Dit això, torno a dir que aquesta només és la fórmula que jo utilitzo i que espero anar millorant amb l'experiència. Hi ha tantes fórmules de ser guionista, com de ser pare i cadascú ha de trobar la seva. 

Una abraçada Anna. Només intento explicar-me perquè crec que al final si vinguèssis a la nostra feina i veiessis com funcionem no series tant crítica. Estàs convidada quan vulguis. "

I ARA LA MEVA RESPOSTA: 

"Hola Ivan

Crec que estem d'acord en moltes coses. Per exemple, que intentem ser bons pares però que sentim que ho fem fatal. Com has pogut comprovar aquest sentiment l'he convertit en una reivindicació de la imperfecció i el sentit de l'humor. Que pel que sembla tu també tens. M'agrada!

Tan sols que en sentir-te a la taula rodona em van sonar algunes coses tan malament... potser van ser les formes.

Trobo imprescindible fer proves a un guionista jove. Jo mateixa en vaig fer en el seu moment. Però no es pot generalitzar a tota la professió. Es poden demanar guions escrits de cada guionista. I no cal que siguin la V7 que s'ha enviat després que realització demanés això i allò. Pot ser la V3 de la que tant content estaves. Això ens ha passat a 39+1, i si m'ho demanessis no t'enviaria el guió passat per moltes mans, t'enviaria les meves trames escrites i dialogades només per mi.
Es poden demanar opinions a caps d'equip. Ells et diran qui funcionava i qui no, igual que tu ara ja pots dir qui ha funcionat a Cites i qui no.
Jo no sé si acceptaria fer una prova per Cites. No, no la faria i ara sé que tu ho entendries.

Sobre el lloc on treballar tens raó quan dius que no se'ns vol contractar. Però el contracte no té perquè venir lligat a la presència diària a la productora. Cada cop hi ha més flexibilitat en aquest aspecte en el món laboral "normal". De fet jo sóc una persona que sóc feliç treballant a casa. I quan treballo a una sèrie m'agrada la combinació de reunions maratonianes a la productora i de tornar a casa i treballar i abstreure'm en silenci (9 a 17hores sense nens) escrivint. Vaig treballar 2 anys com a autònoma al Super3 però m'hi feien anar. Tenia moltes avantatges com totes les que tu has dit, però també molts inconvenients per la falta de silenci.
Sobre l'entesa entre guió i realització s'acaba imposant el model de producció executiva. A 39+1 si haguéssim treballat com vosaltres no hi hagués hagut més entesa. Era un tema sobre qui tenia l'última paraula. Qui manava creativament. I el guió era el tercer escalafó per sota de producció i realització.

però crec que la meva esmena no era al mètode que proposes, que trobo molt i molt vàlid. Si no al fet que en dir-ho d'aquella manera estaves dient que tots els guionistes a casa perdem el temps. I no és així. No es publicaria ni una novel·la, ni s'hagués emès cap guió.

A mi em sembla que el tema de la cotització (autònoms o règim general) no té perquè implicar ser allà diàriament o a casa. Es pot combinar i cotitzar com sigui. Bé, si vols tenir la gent cada dia de dilluns a divendres no, ja ho sé, perquè si no seria frau de llei. Però ja entens el què vull dir.
Altra cosa és que ha costat molt aconseguir que hi hagi preus i sous mínimament dignes i que cal que entre tota la gent de la professió, amb la nostra actitud personal, ajudem a no fer passos enrera. El GAC ja porta 17 o 18 anys anys en marxa i estaria bé donar suport a la seva tasca. La gent jove ja ho vas dir, es mor per treballar, però no es pot acceptar que acceptin qualsevol cosa. Es pura lluita de drets obrers per una vida laboral digna.

Per tant, vull que entenguis que no sóc gens crítica amb el vostre sistema. Tot el contrari. El trobo bo.
El que no voldria és que per lloar un sistema calgués criticar l'altre.
No hi ha una sola manera bona de treballar. Igual que no hi ha una sola proposta de final bona.

Gràcies per escriure'm"

Amb l'Ivan ens hem intercanviat un darrer mail final en el que ha quedat clar que les nostres postures s'havien acostat. I que ell defensa al màxim les condicions laborals dels seus guionistes.

Balanç de fi de curs: llibres (3)

Com puc fer balanç sobre el meu ofici d’escriptora de llibres al llarg d’aquest 2014-15? Em costa. Em costa molt. Ha estat un any difícil en el que he estat a punt de tirar la tovallola. Bona part de la culpa la té la sensació que l’ofici d’escriure llibres està descatalogat. Que sí, que la gent fa cara d’interès i fins i tot d’admiració quan els explico a què em dedico, però que després aquelles mateixes persones expliquen davant meu, sense cap mena de pudor, que des que tenen lectors electrònics ja no compren llibres, senzillament se’ls descarreguen sense pagar. Gent que fins llavors entrava a llibreries i comprava amb regularitat ara s’han passat al no pagament, tot i que la seva economia encara els permetria fer-ho sense cap tipus de problema.

Ofici, consideració social, APE

La consideració dels oficis vinculats a la cultura ha baixat en picat. Què ens ha passat com a societat per haver arribat fins aquí?

Ningú discuteix que un mestre hagi de cobrar un bon sou. Però massa mestres neguen als escriptors la possibilitat de viure del seu ofici quan segueixen optant per les nostres obres, perquè els agraden, però trien la fórmula de la socialització mal entesa del llibre literari a l’aula. I qui diu mestre diu químic, advocat, forner, administratiu, etc. Tots gent que treballa i que forma part d’AMPA que fomenten aquesta pràctica i que de ben segur s’escandalitzarien si algú els imposés de forma unilateral una rebaixa del sou de més d’un 50%. I això només per parlar de l’aspecte econòmic...

Quan era petita a la meva família es donava molta importància al foment de la cultura, especialment de la catalana, en aquell moment tan fràgil. Això significava comprar i llegir llibres en català, estar subscrits al Cavall Fort i a l’Infantil, a l’Enciclopèdia Catalana, i també portar els fills a veure teatre, cinema, museus i exposicions. Era un comportament habitual entre aquells que defensaven la nostra llengua que ha canviat radicalment. Ara seguim parlant de defensar la llengua i la cultura, i fins i tot ens hi manifestem, però el gest efectiu s’ha perdut. Ara el que es porta és “estalviar” diners en llibres literaris. Podria ser el lema del país. Algun dia algunes AMPA i escoles hauran de fer balanç del seu paper en aquest aspecte. I mentrestant tots anem dient que la lectura és importantíssima i que és un desastre tan gran que els nens i joves no llegeixin...

Formo part de la plataforma APE (Autors en Perill d’Extinció), que aquest any ha seguit treballat de valent per fer entendre que aquesta via condueix al país a l’empobriment cultural. I que, evidentment, la socialització mal entesa dels llibres literaris a l’aula és tan sols la punta de l’iceberg. Que han de canviar algunes pràctiques editorials nefastes, algunes maneres de funcionar de certs llibreters o cadenes de llibreries, que el paper de les institucions hauria de ser diferent... Tot això existeix i ho sabem. La foto que veieu, és de l'Eduard Màrquez i jo compareixent a la comissió de Llengua i Cultura al Parlament, l'octubre passat, en representació de l'APE. Però en un moment decisiu ens vam trobar només amb el suport incondicional de la Laura Borràs de la ILC i, finalment, de l’AELC, a banda del suport verbal dels partits polítics que no es va poder testar de forma real. Però com que sóc de mena tossuda sé que seguiré fent feina perquè les coses canviïn. El com i amb qui ho faré això està per veure ,i em prenc l’estiu de vacances mentals per tornar al setembre amb empenta per trobar la resposta.

Llibres publicats

Pel que fa als meus llibres, aquest curs he publicat cinc novetats. La primera és Amics monstruosos, il·lustrat per Gabriel Salvadó i publicat per Animallibres. He tingut l’alegria de veure que agrada i que ha estat seleccionada com a finalista del Premi Atrapallibres en la modalitat de lectors de 9 anys, un premi al que ja vaig optar el curs passat amb L’últim violí. L’Atrapallibres m’agrada perquè el jurat final són els lectors i seran ells els que decidiran si Amics monstruosos s’ho val. A veure. 

L’altre títol és en castellà i l’ha publicat Beascoa. Es diu “El misterio de mi família” i està il·lustrat per la Susana del Baño. És un llibre escrit a petició de Zahorí de ideas, per explicar l’embolic dels parentescos als més petits. Per ara només està disponible en castellà.

 

Una altra novetat ha estat el conte "El llamp màgic", que les Biblioteques de la Diputació de Barcelona regalaven als usuaris del servei de préstec durant les festes de Nadal, i basat en els personatges de la web infantil de les biblioteques de la Diputació. Si el voleu llegir el teniu disponible aquí

 

També he publicat dos novetats de la col·lecció Quin fàstic de fama! de l’editorial Cruïlla, que també es publiquen en castellà amb SM. Són els títols  “A l’atac!” i “Fins als nassos!”, ens els que la Raquel i els seus amics adolescents segueixen gravant el programa de televisió “Morts de fàstic” i vivint mil embolics. “A l’atac!” se centra en la rivalitat, enteses i malentesos entre nois i noies. I a “Fins als nassos!” el conflicte esclata entre pares i fills. Tot barrejat amb la manera com el grup de joves viuen la fama i en la descoberta que la gent de la televisió no és tan fantàstica com sembla. 

Com sempre vaig signar llibres per Sant Jordi, però aquest any vaig tenir la sensació que la diada que tan m’estimo no m’agrada tal i com està organitzada. Signar a la Casa del Llibre al costat del Risto Mejide i amb tanques al davant no va ser el millor que m’ha passat a la vida. I tampoc m’agrada signar la darrera novetat i prou. Aquest tema també el tinc a la nevera, pendent de rumiar què faig de cara al Sant Jordi del 2016. Potser el mateix. Potser no.

Escriure

He escrit i segueixo escrivint. Ara ho faig sabent que compto amb el suport de la Sandra Rodericks de l’agència literària Ute Körner. És la primera vegada que he contractat una agent literària que m’ha tret el pes de la gestió feixuga dels drets, contractes i trucades, que fins ara havia portat jo sola. A banda d'oferir-me la seva complicitat i bona entesa i la possibilitat d'intentar la venda de drets a altres llengües.

Com ja he dit he tingut moments durs en els que m’he plantejat molt seriosament plegar, buscar una feina “normal”, deixar de banda la precarietat del món del guionista freelance i de l’escriptor professional. Canviar d’ofici i transformar aquesta escriptura en una dedicació extra. Sí, passar-me al món dels que tenen una feina que no té res a veure amb l’escriptura i, a més, escriuen. Ara estic en ple procés d’escriptura d’un projecte nou. Se me n’ha acudit un altre. Tinc també ganes de fer coses noves de guió. El meu ofici m’agrada. M’agrada bestialment. També el trobo molt bèstia. A veure quin dels dos aspectes s’imposa.