31 de maig 2010

28 de maig 2010

Llegir amb els ulls tancats i les orelles tapades



Fa uns mesos vaig topar de nassos amb la pel·lícula “All the pretty horses” (Todos los caballos bellos), dirigida per Billy Bob Thornton i protagonitzada per Matt Damon i Penélope Cruz. El guió el signa Ted Tally i és una adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy que porta el mateix nom.

Vaig cometre un greu error que m’ha costat reparar. Vaig trobar la película fluixa, els actors inexpressius, i per acabar-ho d’adobar la veu del doblador –sí, era la versió doblada, què hi farem- que posa la veu al Matt Damon a totes les pelis em va foradar el cervell.

Dic que vaig cometre un error perquè vaig veure la pell·ícula precisament perquè tenia el llibre a la tauleta de nit i em va fer gràcia trobar-me-la mentre feia surf pels canals de televisió. Per culpa de la pel·lícula vaig abandonar el llibre unes quantes setmanes i em va costar força tornar-lo a agafar. Només la força bestial de la narrativa del senyor McCarthy va aconseguir que tornés a “entrar” al llibre. No és una prosa fàcil i mentre pugnava per concentrar-me havia de fer un esforç suplementari per no sentir aquella veueta insufrible, ni la cara de res de la Pe i el Matt, ni la il·lustració excessiva de cada capítol en imatges. Vaig acabar el llibre esgotada i amb la sensació de no haver-me pogut desenganxar el xiclet de la peli fins a la part final del llibre. Sort que és un molt bon llibre perquè em va resultar evident que la vaig espifiar.

Poques novel·les sobreviuen a la seva adaptació al cinema. No entraré gaire en el tema perquè és una discussió més vella que l’invent de broquetes de mamut, però si que vull deixar constància que de vegades els guionistes es passen, ens passem, de marrada. Es vol ser tan fidel, tan defensor de l’autor i del llibre que el guió s’acaba convertint en una carcassa buida, en una estructura rígida que mor per asfixia. S’ha de trair per ser fidel, que ja se sap que l’ofici de guionista és poc recomanable perquè consisteix en mentir, fotre en problemes als protagonistes, i tallar i retallar fins a la sacietat. Els minuts de televisió i cinema valen una fortuna i s’ha d’anar a l’essencial, així que quan s’adapta una obra literària crec que s’ha d’atrapar l’ànima i convertir-la en una obra diferent. Germana, però diferent. No es poden fer novel·les en cinema, es fan pel·lícules. Per mi un exemple magistral són les dues adaptacions de Jane Austen. La fallida per mi és “Emma”, que volent ser més austiana que la mateixa Austen va resultar una peli freda i sonsa. L’altra, la bona, és “Sense and sensibility” amb guió de la gran Emma Thompson, va saber reordenar les peces per aconseguir una gran pel·lícula –també gràcies al director el gran Ang Lee i el regitzell de bons actors, entre ells la mateixa Thompson-.

Una mica després van estrenar “The road”, una altra adaptació d’un llibre del mateix autor i com que tendeixo a la incoherència vaig anar-la a veure. Però tot té una explicació: l’actor principal és Viggo Mortensen. I fins i tot té una explicació secundària: quan va aparèixer el llibre el vaig fullejar, vaig llegir el resum de la contraportada i algun article elogiós sobre la novel·la i no vaig tenir nassos. No vaig tenir nassos, ni estómac d’empassar-me una trama tan dura, narrada per un escriptor com el senyor McCarthy. Després de veure la peli –una bona peli- m’alegro de no haver-ho fet perquè hi ha episodis que encara em provoquen desassossec quan els recordo, i que no puc ni arribar a imaginar els mals sons que m’haurien provocat en llegir-los. Perquè no sé a vosaltres, però a mi la literatura provoca cent mil vegades més por que el cinema.

18 de maig 2010

Coses que deixo anar quan em conviden a les escoles



  • Escriure és com cuinar: cal imaginació, barrejar, pastar i coure.
  • Tinc una flor al cul.
  • Si us ve un escriptor i diu que no li agrada llegir foteu-lo fora.
  • Ho sento nois, estic a favor de la lectura obligatòria.
  • La lectura és obligatòria, l’opinió sobre el llibre és lliure.
  • Escriure costa. Costa molt.
  • La imaginació ens ve de sèrie. És opció nostra activar el dispositiu.
  • Triar entre els guions i els llibres és com decidir si t’estimes més el pare o la mare.
  • Escric perquè és l’única cosa que sé fer mínimament bé.
  • Escriure un llibre és inventar-te una vida nova a la carta i surt més barat que el 3D.
  • Si odies el boli vermell de correcció no et facis guionista ni escriptora.
  • Veieu bona tele. Aprengueu a fer servir el comandament a distància.
  • Si un llibre no t’agrada ja saps com NO ha de ser el proper llibre que llegeixis.
  • El llibre que més m’agrada és el que escric actualment. Si no fos així enlloc d’escriure seria a la terrassa prenent el sol.
  • No em surten les coses a la primera. Mai.
  • Escriure és triar i prendre decisions. Això també serveix pel guió.
  • Si et quedes en blanc insisteix, insisteix per la dreta, per l’esquerra, per dalt i per baix. Insisteix.
  • Escriure literatura infantil comporta una gran responsabilitat. Si ho féssim fatal deixaríem sense futurs lectors als importantíssims escriptors de literatura per a adults (aquella que diuen que és la de debò).
  • Un consell per a futurs escriptors? Escriu. Que ve a ser un resum del gran consell que em va donar el Joan Marimón: “el món és dels tossuts”.

13 de maig 2010

Sense mili


El meu germà gran, l’Alfred, ens terroritzava al Quim -el meu germà més proper, amb el que em porto tretze mesos- i a mi, proclamant que no pensava anar a la mili. El Quim i jo el visualitzàvem amb camisa de ratlles, com un Dalton qualsevol, tancat a la presó de per vida. “No hi penso anar”, bramava l’Alfred. I quan la mare, més que nerviosa, li preguntava què pensava fer per evitar-ho l’Alfred deixava anar, com qui no vol la cosa, que quedar-se a casa. La meva mare es posava encara més nerviosa i el Quim i jo ideàvem idees per passar llimes dins d’entrepans de tonyina.
I l’Alfred ho va aconseguir. Un dia, enriolat i fent-se l’interessant, va mostrar-me un full, la declaració d’objecció de consciència, i va explicar-me en què consistia aquella estranya maniobra. No tenia ni punyetera idea que l’objecció existís i l’Alfred va fer de bon germà gran i em va conscienciar i enredar fins a tal punt que vaig acabar col·laborant a l’AOC, l’Associació d’Objectors de Consciència, ara Moviment per la Pau.
Encara continuo creient en la força de la noviolència, en el poder de tots aquells que volem canviar les coses de forma pacífica, per això m’alegra explicar que aquest cap de setmana se celebren els actes del 10è aniversari de l’abolició del servei militar, i del 25è aniversari del Moviment per la Pau (AOC). Trobareu tota la informació a http://www.movimentperlapau.org/ca/ i a http://www.sensemili.cat/
Era divertit atendre el punt d’informació i veure les cares d’estupor quan descobrien una noia que sabia més del tema que no pas ells. I sembla que parlem de la protohistòria, i tampoc fa pas tant, quan penso en la quantitat de gent, en la quantitat de mares, que vaig haver de convèncer que l’objecció no era cap delicte. I va ser un luxe aprendre que i posar en pràctica que les bones idees només necessiten de gent que cregui en elles.
Sabem que la nostra, la feina de tots aquells que vam treballar per la via del servei civil, no va ser l’opció més romàntica. Les portades i l’atenció mediàtica se la van endur els empresonaments i els judicis dels insubmisos, però sempre vaig creure que sense els milers, i milers, i milers, i milers de nois que van optar pel servei civil, sense aquell moviment silenciós, multitudinari, abassegador, sense aquella revolució de la normalitat, la mili hauria trigat molt més a desaparèixer.
De fet, del que sempre vaig estar convençuda, és de la inutilitat de les discussions dualistes que es produïen llavors: ets insubmís o ets serveicivileru. No, érem objectors. Va ser una fita aconseguida de forma conjunta.
Fa poc em van preguntar com m’havia influenciat l’experiència a l’AOC, i vaig pensar en els llibres que escric, suposo que especialment els que publica Intermon, però també en els de Cruïlla, perquè en tots procuro mantenir un punt de vista.
Sembla fet expressament però el darrer que m’ha arribat és “L’OGRE I L’ÀVIA LOLA”, publicat per Intermon per a la col·lecció Valors dedicada a nens a partir de tres anys. I quin és el valor a tractar? Doncs ni més ni menys que la Pau. De vegades el millor director de màrketing és l’atzar.
Felicitats a tothom!

10 de maig 2010

Pas de formiga


Aquesta setmana he rebut els dos darrers llibres que publico amb Intermon-Oxfam. Un és l’últim títol de la colecció “Valors” per a nens a partir de tres anys, aquest dedicat a la Pau: “L’ogre i l’àvia Lola” que explica la violenta incursió d’un ogre ganut a un petit poble. Només l’àvia Lola és capaç d’entendre què li passa i és capaç d’aturar-lo amb un petit regal, una bufanda teixida per ella mateixa.

L’altre llibre és el tercer volum de la col·lecció “Àlex i Gandhi” per a nens a partir de deu anys, aquest cop localitzat a l’Índia. L’Àlex, amb l’ajuda del gos Gandhi, que posseeix el do de parlar, ajuden a l’Arati, una nena de Bangalore que es guanya la vida explicant històries als turistes, a trobar el seu pare. L’Arati diu que el seu pare és un rajà, però l’Àlex no s’ho acaba de creure. Com sempre, la detectiva Frida es ficarà pel mig per complicar la vida dels dos amics.

Amb aquests ja són vint-i-tres els contes que he publicat. Com sempre explico als nens i nenes de les escoles, no sempre ha estat així. Per començar va caldre que un dia “només” en tingués un. Aquell dia els alumnes de segon de l’escola de Bigues i Riells em van mirar amb cara de pena. Pobra noia, van pensar, només ha escrit un llibre. I què, els vaig respondre. Per tenir-ne dos s’ha de passar per l’un. I si et quedes amb l’un tampoc passa res.

La meva és la tècnica del pas de formiga. Lent però constant. Si pogués aniria a pas de guepard, però la vida que tinc és la que tinc i, per ara, m’he de limitar a caminar a velocitat d’insecte. Els llibres i les idees pendents leviten en l’espai entre el cervell i el teclat esperant torn o fonent-se de pur avorriment. Algun dia les escriuré o no. Potser enlloc d’escriure seré a Honolulu, sota una palmera, llegint un llibre i pensant... podria escriure un conte que...

02 de maig 2010

Ofici antisocial


Després de dos intents, aquesta setmana em trasllado al que espero sigui el meu estudi per una temporada.


L’estudi és compartit (impossible pagar el que val un despatx per mi sola) i he hagut d’explicar a les persones amb les que comparteixo espai que l’ofici d’escriure (guions, llibres, fulletons...) et converteix en una persona antisocial i poc recomanable. Arribes, saludes, seus, et calces els auriculars i au, a escriure.


Durant una temporada vaig treballar a la redacció del Club Super3 on l’anar i venir de gent era constant i poques persones entenien que les interrupcions eren un mal son pels guionistes. Allà vaig agafar el costum de treballar amb auriculars posats. Me’ls posava fins i tot quan no escoltava música. Era l’única manera que la gent no se t’adrecés per comentar-te alguna tafaneria o fet poc important. Comunicació zero per treballar comunicant.


Comunicació zero i comportaments estranys. Sé que quan escric algun moment còmic acabo rient jo sola. O que en teclejar una escena de cabreig pitjo les tecles el triple de fort. I que en endinsar-me en un moment dramàtic dibuixo una cara de funeral digna de veure. O que m’estic alguna estona llarga mirant fixament la pantalla, com si la volgués foradar amb raigs làser, mentre el que faig és pensar en diferents solucions.


Hi ha molt de mèdium, de calçar-se les sabates dels personatges en la feina d’escriure, i per aconseguir aquest exercici de concentració no puc ni escoltar cançons en idiomes que pugui entendre (en aquest cas és una sort no saber gaire anglès, ni francès).


Sí, també m’aturo, i xerro, i faigs cafès i tafanejo per Internet i em disperso, però quan m’hi poso, m’hi poso.


Espero que els meus nous companys d’estudi em perdonin les rareses, sobretot, perquè aquest article l’he escrit des d’allà i puc assegurar que s’hi està la mar de bé.