Pas de formiga

Aquesta setmana he rebut els dos darrers llibres que publico amb Intermon-Oxfam. Un és l’últim títol de la colecció “Valors” per a nens a partir de tres anys, aquest dedicat a la Pau: “L’ogre i l’àvia Lola” que explica la violenta incursió d’un ogre ganut a un petit poble. Només l’àvia Lola és capaç d’entendre què li passa i és capaç d’aturar-lo amb un petit regal, una bufanda teixida per ella mateixa.

L’altre llibre és el tercer volum de la col·lecció “Àlex i Gandhi” per a nens a partir de deu anys, aquest cop localitzat a l’Índia. L’Àlex, amb l’ajuda del gos Gandhi, que posseeix el do de parlar, ajuden a l’Arati, una nena de Bangalore que es guanya la vida explicant històries als turistes, a trobar el seu pare. L’Arati diu que el seu pare és un rajà, però l’Àlex no s’ho acaba de creure. Com sempre, la detectiva Frida es ficarà pel mig per complicar la vida dels dos amics.

Amb aquests ja són vint-i-tres els contes que he publicat. Com sempre explico als nens i nenes de les escoles, no sempre ha estat així. Per començar va caldre que un dia “només” en tingués un. Aquell dia els alumnes de segon de l’escola de Bigues i Riells em van mirar amb cara de pena. Pobra noia, van pensar, només ha escrit un llibre. I què, els vaig respondre. Per tenir-ne dos s’ha de passar per l’un. I si et quedes amb l’un tampoc passa res.

La meva és la tècnica del pas de formiga. Lent però constant. Si pogués aniria a pas de guepard, però la vida que tinc és la que tinc i, per ara, m’he de limitar a caminar a velocitat d’insecte. Els llibres i les idees pendents leviten en l’espai entre el cervell i el teclat esperant torn o fonent-se de pur avorriment. Algun dia les escriuré o no. Potser enlloc d’escriure seré a Honolulu, sota una palmera, llegint un llibre i pensant... podria escriure un conte que...

Ofici antisocial

Després de dos intents, aquesta setmana em trasllado al que espero sigui el meu estudi per una temporada.

L’estudi és compartit (impossible pagar el que val un despatx per mi sola) i he hagut d’explicar a les persones amb les que comparteixo espai que l’ofici d’escriure (guions, llibres, fulletons...) et converteix en una persona antisocial i poc recomanable. Arribes, saludes, seus, et calces els auriculars i au, a escriure.

Durant una temporada vaig treballar a la redacció del Club Super3 on l’anar i venir de gent era constant i poques persones entenien que les interrupcions eren un mal son pels guionistes. Allà vaig agafar el costum de treballar amb auriculars posats. Me’ls posava fins i tot quan no escoltava música. Era l’única manera que la gent no se t’adrecés per comentar-te alguna tafaneria o fet poc important. Comunicació zero per treballar comunicant.

Comunicació zero i comportaments estranys. Sé que quan escric algun moment còmic acabo rient jo sola. O que en teclejar una escena de cabreig pitjo les tecles el triple de fort. I que en endinsar-me en un moment dramàtic dibuixo una cara de funeral digna de veure. O que m’estic alguna estona llarga mirant fixament la pantalla, com si la volgués foradar amb raigs làser, mentre el que faig és pensar en diferents solucions.

Hi ha molt de mèdium, de calçar-se les sabates dels personatges en la feina d’escriure, i per aconseguir aquest exercici de concentració no puc ni escoltar cançons en idiomes que pugui entendre (en aquest cas és una sort no saber gaire anglès, ni francès).

Sí, també m’aturo, i xerro, i faigs cafès i tafanejo per Internet i em disperso, però quan m’hi poso, m’hi poso.

Espero que els meus nous companys d’estudi em perdonin les rareses, sobretot, perquè aquest article l’he escrit des d’allà i puc assegurar que s’hi està la mar de bé.