Una solució clàssica

Tinc un telèfon mòbil nou. No ho explicaria si no fos que és un mòbil d'aquells que gairebé cusen, planxen i t'escriuen discursos d'alta oratòria. No vull fatxendejar, tan sols compartir l'alegria que sento en comprovar que un giny d'alta tecnologia continua basant-se en la llengua escrita. Un mòbil seria inútil sense un teclat amb el que puc escriure missatges a través dels sms, de l'aplicació de missatgeria instantània whatsapp. Un teclat que em permet deixar constància del que penso i sento al Facebook, al Twitter i altres xarxes socials; que em deixa respondre als comentaris que la gent m'escriu als blogs que mantinc i en els que, fins i tot, hi escric entrades curtes (les llargues no, el teclat tàctil em té fregida ). És aquest un petit ordinador que em demana dades escrites constantment i amb el que, ai sí, també puc parlar amb qui vull.

Som una civilització basada en la llengua escrita. Passen els segles, ens creiem els més llestos i aquí estem, en el mateix punt. I per molt que molta gent no en sigui conscient la llengua escrita està més viva que mai. Tan poc conscient que la llengua ens retrata i ens delata cada vegada que escrivim a raig, que vomitem paraules o les llancem, feliços, guarnides amb faltes d'ortografia, sense pensar el que escrivim a tort i a dret, deixant rastres d'ignorància com cagarades de colom a l'espai digital. Però no cal patir, tot té remei i és ben clàssic: llegir. I no tan sols perquè el mecanisme de llegir duu una app incorporada que ens permet aprendre la llengua (llengües) en la que hem triat llegir, sinó perquè és un acte solitari, silenciós, que ens interpel·la constantment. Llegim i pensem. Pensem i llegim. Qui vulgui llegir i no pensar que no llegeixi, ni tan sols, novel·les de Barbara Cartland Ara bé, el que pensem ja és cosa nostra, però com a mínim haurem mantingut uns segons de silenci abans d'obrir la boca i encertar-la o espifiar-la.

Jo no llegeixo per ser més llesta

Jo no llegeixo per viure altres vides; jo no llegeixo per saber més història; jo no llegeixo per viatjar a altres països, ni a d'altres universos. Tampoc per parlar amb els autors. Ni per ser més llesta, més elevada, més intel·ligent. No obro llibres per aprendre vocabulari, ni per entendre'm a mi mateixa i a tot el món estúpid, meravellós, incomprensible que m'envolta. No tinc cap intenció de ser una baula transmissora de cultura. I menys de salvar pàtries.

Tot és més senzill. Acabo un llibre i crido eufòrica "Que bo! Que bo!". Un llibre molt bo per a mi, no per al lector universal necessàriament, que em provoca una reacció física d'eufòria i m'obliga a moure'm, a alçar-me, a celebrar-lo com el gol al darrer minut que fa guanyar una lliga. Volto per l'habitació amb el cervell negat de serotonina i recordo les cursilades que s'arriben a dir al voltant de la lectura per seduir als no iniciats i em reafirmo amb el que visc: llegeixo per passar-m'ho de puta mare. Perdó per la grolleria, però és així. De vegades cal escriure-ho amb totes les lletres.

I després passa que sí, que llegir omple el rebost del vocabulari, i potser em fa més llesta o més repel·lent. Només potser. I el diàleg intern és una realitat. Passo a pensar en els autors com a part de la família. Descobreixo que tot és mentida i això m'agrada. I que no hi ha veritat més absoluta que les mentides dels bons llibres. Se'm cau la bena dels ulls, si hi poso de la meva part. Accepto transmetre cultura perquè em dóna la gana, perquè la cultura és imprescindible a la vida, com l'oxigen, no perquè toqui. Les pàtries, ai, no tinc gaires ganes de salvar-les. Les llengües sí, però la paraula «salvar» em provoca urticària i m'estimo més emprar la paraula «viure». Visc una llengua. I totes les que puc, amb naturalitat, sense empentes ni tocades de nassos. I el diàleg intern amb l'autor, amb la vida, amb el patiment i l'alegria, amb els dubtes morals i les preguntes bàsiques em transformen en algú una mica diferent, algú que es qüestiona el que té al davant. Un qüestionament que no és garantia de res, que no és un passaport a una moral elevada. Massa lectors han robat, explotat, matat, escorxat i anihilat per afirmar-ho. Només dic que t'ho qüestiones, que et preguntes, que mires. Passen coses quan llegeixes.
 
Però quan clavo els ulls en l'aparador d'una llibreria o en les novetats d'una biblioteca, em descobreixo la mirada golafre i àvida de qui mira els bombons afilerats i lluents, les joies de la pastisseria. Llavors oblido totes les grans virtuts i efectes secundaris que té el llegir per un impuls més primitiu i bèstia: ser feliç per una estona. Ser feliç.