Tres anys

Avui aquest bloc està d’aniversari i una de les culpables és l’Àfrica Fanlo. Fa tres anys, prenent-nos uns vinets a la Ikastola, em va reptar a fer-me un bloc, un mitjà més barat i senzill de gestionar que una pàgina web. El 22 de febrer de 2007 vaig escriure la primera entrada i tres anys més tard me la copio però actualitzada.

Em reafirmo, no prometo res i no incompliré cap promesa. Sí, aquí trobareu informació sobre feina i tot el que em vingui de gust explicar perquè aquest blog és un caprici que em permeto i que reinvento quan em convé. Sé que està mal enfocat a nivell de màrketing perquè no parla només d’un tema, ni està pensat per ser llegit només per lectors infantils o només per lectors adults o només per guionistes... però també sé que ha resultat ser una eina pràctica perquè la gent que està interessada en els meus guions i els meus llibres pugui saber de quin peu calço. Aquí van les novetats del 2010:

1-Continuo sense dur lentilles però han aparegut els primers símptomes de vista cansada.

2-Enllesteixo el darrer capítol que escriuré per la sèrie Ventdelplà. En teoria és el penúltim de tota la sèrie però ja se sap que tot està per fer i tot és possible. Tinc una altra feina en perspectiva (creuem dits).

3-Per Sant Jordi tindré publicats tres contes, un amb Cruïlla “La llista d’aniversari” de la sèrie blanca del Vaixell de vapor, i dos amb Intermon Oxfam, “L’ogre i l’àvia Lola”, el títol que tanca la col·lecció Valors i “Àlex i Ghandi a l’Índia”, el tercer títol de la col·lecció que du el nom dels protagonistes. Al forn es cou un projecte interessant, interessant.

4-Ja no faig tallers d’animació a la lectura per les Biblioteques de Barcelona però he encetat una activitat d’animació a la lectura per la Biblioteca Pública de Salt via Internet, al voltant del meu llibre “La Rita fredolica” (http://cistellviatger.wordpress.com/category/rita-fredolica)

5-Estic més al dia pel que fa al cinema gràcies a l’aparició fa dos anys de la figura de la cangur a la nostra família (Gràcies Macarena per aquests dos anys! I gràcies Mireia per atrevir-te ara amb les tres feres)

6-Es va acabar d’emetre la sèrie on he fet diàlegs, escaletes i rediàlegs, “El cor de la ciutat” i va resultar que el David Peris no es va morir.

Gràcies a tothom que llegiu aquest bloc, especialment la Mirashka. Que algú que no et coneix personalment et segueixi em sorprèn i em commou.

Dues

Tinc l’ànima mig partida, tot hom ho sap. El guió i la literatura conviuen en la meva vida, de vegades força bé, de vegades fotent-se cops de colze dignes d’un partit de tercera regional, però sempre hi són. Amb ulls morats i braços trencats. O amb una presència impecable, com sortits de la dutxa.

És un procés una mica ciclotímic, també, perquè periòdicament em dic a mi mateixa que no pot ser. I que em decideixi. Per sort no m’escolto. El meu cervell és entretingut d’escoltar, sí.

I hi ha dies que sóc una venuda i em declaro obertament... el que toqui. Com el diumenge que em vaig empassar el lliurament dels premis Goya per veure com li donaven al Luís Tosar i l’espera va tenir un bonus extra en forma de declaracions de Tosar en recollir l’estatueta: “los actores hacemos trabajos buenos cuando tenemos buenos personajes porque si no es muy difícil”. La guionista que hi ha en mi va somicar emocionada. Gràcies, gràcies! S’ha recordat dels guionistes. Als teus peus Tosar. I després els dos moments en els que es va premiar el guió, original per Agora (Alejandro Amenabar i Mateo Gil) i adaptat per Celda 211 (Daniel Monzón i Jorge Guerricaecheverria). Quan veus gent rebent premis per fer el mateix que tu (bé, a anys llum, ja m’enteneu) la guionista torna a patir un encongiment de cor i ni es recorda que té dos llibres començats i un més flotant en l’espai entre el teclat i el crani. La feina de guionista té tan poc glamur, tan poc encant en contra del que sembla, i tan poc reconeixement, que una es torna dèbil.

Després vaig tancar la tele i vaig recordar que Celda 211 parteix d’un bon llibre (diuen, jo no l’he llegit) de l’escriptor Francisco Pérez Gandul i va començar la típica baralla de pati de presó entre l’escriptora i la guionista. Sort que era tard i clavant quatre crits la cosa es va calmar. S’ha acabat! Totes dues, a clapar a la cel·la. Clanc! Silenci. Zzzz.