Volia explicar que hi ha persones tristes que poden ser molt alegres. Que rere una façana de broma i somriure continus hi pot haver foscor i soledat. I que aquestes circumstàncies es donen sovint en l’adolescència. Volia explicar que l’escriptura pot ser un divertiment i una sortida. I que el món és pesat i incòmode quan no t’assembles a ningú i ni ganes.
I també volia demostrar que l’amistat no sempre va lligada a la sinceritat i sí a la lleialtat.
I que l’humor és el millor salvavides que conec. Humor de color lila, per exemple.
Ho volia explicar amb un llenguatge proper que patís la mateixa deformació de visió que les ulleres de la Didi. Amb transicions ràpides, perquè va adreçat a lectors que han mamat televisió i videojocs. I perquè la història ho demanava. Amb una dosi de literatura estranya que sense ser realista no pot deixar de ser-ho.
2 comentaris:
Perdonam que t'ho digui, Anna, pero ets idiota. Per molt humor "lila" que li posis a la vida no faràs menys grima de la que fas.
És una veritat universalment coneguda que una persona no pot agradar a tothom.
Publica un comentari a l'entrada