28 de maig 2010

Llegir amb els ulls tancats i les orelles tapades



Fa uns mesos vaig topar de nassos amb la pel·lícula “All the pretty horses” (Todos los caballos bellos), dirigida per Billy Bob Thornton i protagonitzada per Matt Damon i Penélope Cruz. El guió el signa Ted Tally i és una adaptació de la novel·la de Cormac McCarthy que porta el mateix nom.

Vaig cometre un greu error que m’ha costat reparar. Vaig trobar la película fluixa, els actors inexpressius, i per acabar-ho d’adobar la veu del doblador –sí, era la versió doblada, què hi farem- que posa la veu al Matt Damon a totes les pelis em va foradar el cervell.

Dic que vaig cometre un error perquè vaig veure la pell·ícula precisament perquè tenia el llibre a la tauleta de nit i em va fer gràcia trobar-me-la mentre feia surf pels canals de televisió. Per culpa de la pel·lícula vaig abandonar el llibre unes quantes setmanes i em va costar força tornar-lo a agafar. Només la força bestial de la narrativa del senyor McCarthy va aconseguir que tornés a “entrar” al llibre. No és una prosa fàcil i mentre pugnava per concentrar-me havia de fer un esforç suplementari per no sentir aquella veueta insufrible, ni la cara de res de la Pe i el Matt, ni la il·lustració excessiva de cada capítol en imatges. Vaig acabar el llibre esgotada i amb la sensació de no haver-me pogut desenganxar el xiclet de la peli fins a la part final del llibre. Sort que és un molt bon llibre perquè em va resultar evident que la vaig espifiar.

Poques novel·les sobreviuen a la seva adaptació al cinema. No entraré gaire en el tema perquè és una discussió més vella que l’invent de broquetes de mamut, però si que vull deixar constància que de vegades els guionistes es passen, ens passem, de marrada. Es vol ser tan fidel, tan defensor de l’autor i del llibre que el guió s’acaba convertint en una carcassa buida, en una estructura rígida que mor per asfixia. S’ha de trair per ser fidel, que ja se sap que l’ofici de guionista és poc recomanable perquè consisteix en mentir, fotre en problemes als protagonistes, i tallar i retallar fins a la sacietat. Els minuts de televisió i cinema valen una fortuna i s’ha d’anar a l’essencial, així que quan s’adapta una obra literària crec que s’ha d’atrapar l’ànima i convertir-la en una obra diferent. Germana, però diferent. No es poden fer novel·les en cinema, es fan pel·lícules. Per mi un exemple magistral són les dues adaptacions de Jane Austen. La fallida per mi és “Emma”, que volent ser més austiana que la mateixa Austen va resultar una peli freda i sonsa. L’altra, la bona, és “Sense and sensibility” amb guió de la gran Emma Thompson, va saber reordenar les peces per aconseguir una gran pel·lícula –també gràcies al director el gran Ang Lee i el regitzell de bons actors, entre ells la mateixa Thompson-.

Una mica després van estrenar “The road”, una altra adaptació d’un llibre del mateix autor i com que tendeixo a la incoherència vaig anar-la a veure. Però tot té una explicació: l’actor principal és Viggo Mortensen. I fins i tot té una explicació secundària: quan va aparèixer el llibre el vaig fullejar, vaig llegir el resum de la contraportada i algun article elogiós sobre la novel·la i no vaig tenir nassos. No vaig tenir nassos, ni estómac d’empassar-me una trama tan dura, narrada per un escriptor com el senyor McCarthy. Després de veure la peli –una bona peli- m’alegro de no haver-ho fet perquè hi ha episodis que encara em provoquen desassossec quan els recordo, i que no puc ni arribar a imaginar els mals sons que m’haurien provocat en llegir-los. Perquè no sé a vosaltres, però a mi la literatura provoca cent mil vegades més por que el cinema.

3 comentaris:

Mirashka ha dit...

Tinc ganes de veure The road, però puff... per veure una peli així cal un bon moment.

Totalment d'acord amb les adaptacions d'Austen. La Emma Thompson va fer una adaptació increïble. I sí, Emma és sosa, però és que la Gwyneth Paltrow no és precisament l'alegria de la huerta...

Anna Manso ha dit...

Sí, tu, la Paltrow no tenia el seu millor dia. Però et recomano que vagis a veure Two lovers, et reconciliaràs amb ella.

Per cert, aquesta setmana he inaugurat un nou bloc convidada pel portal Criatures.cat i crec que t'agradarà, es diu La pitjor mare del món.

http://criatures.cat/seccio/blogs/la-pitjor-mare-del-mon/

VERO ha dit...

Ufff The Road es la peli que m'ha fet sentir pitjor des que veig cinema, i de fet, volia llegir el llibre i no em veig capaç de fer-ho, perque la situacio humana que es descriu a la peli em va deixar sense recursos per poder pair RES MES del mateix tema fins d'aqui molt de temps.Hi ha trossos (ho confesso) que vaig fer córrer endavant perque no podia suportar veurel's...perque no l'he vist al cinema (uuups, millor seria no reconeixer certes pràctiques "però la realitat es tossuda i insisteix en manifestar-se..", no se qui ho va dir..)En fi, que jo em pensava que despres d' haver llegit una novela de un assassi de NY on descrivia amb pels i senyals els mètodes que feia servir per matar tota mena de gent (ara tampoc recordo el titol ) creia que ja estava preparada per qualsevol cosa, pero no...la pitjor por es veure persones fent coses que , en el fons, veus totalment possible que algun dia algu pugui arribar a fer....la realitat supera la ficció.
VERO