La pitjor mare del món, el manual

No me n'amago pas: tinc personalitat doble. Personalitat literària, és clar. Sóc l'Anna Manso i, alhora, la pitjor mare del món. Com a tal sóc responsable d'una columna setmanal els dissabtes al suplement Criatures del diari ARA i, des d'ahir, autora d'un llibre: La pitjor mare del món, el manual, editat per Columna edicions.

I si en voleu saber més podeu llegir l'article que vaig publicar al meu altre blog amb un nom prou eloqüent: Autobombo

Però avui vull explicar com vaig encarar l'aspecte literari del llibre. I també el de la columna.

La secció va néixer el maig de l'any 2010 al portal Criatures.cat gràcies a l'empenta de l'Eva Piquer. L'Eva em va oferir escriure sobre el fet de ser mare i jo, escandalitzada, vaig respondre-li que no podia! Jo em sentia la pitjor mare del món! Quin coi de vivències havia d'explicar? A l'Eva el punt de partida li va semblar fantàstic i a mi, després de rumiar-hi, també. Sobretot perquè l'Eva volia que hi aboqués l'humor que gasto en els llibres infantils i juvenils i en algunes entrades d'aquest blog. Un humor que hauria d'ajudar a desmitificar el suposat estat de nirvana que envolta les paraules «ser mare», «ser pare», «tenir fills»...

Per tant, a l'hora de plantejar-me el què i el com, vaig tenir molt clar que el punt de vista havia de ser l'humor sí, però descordat; l'autoparòdia amb un fons real (molt real!). I per forçar la màquina, enlloc d'un estil sintètic vaig triar les frases llargues i subordinades, l'exageració, les comparacions estranyes i l'utilització de paraules molt tècniques per explicar fets quotidians (entrar en estat d'hivernació per parlar de dormir, per exemple), al costat de vulgarismes com cutre i l'invent de nous termes com ara escoliosímetre, aquell invent diabòlic per dur els nens penjats i provocar escoliosi materno/paterna. Tot plegat va ajudar-me a compondre el personatge que parla de mi per via interposada. Algú que sóc jo i alhora no ho és. Em preocupava molt que les meves intencions fossin clares i de sobte se'm va acudir: les ulleres de 3D.

Porto anys anant per escoles equipada amb una petita caixa d'eines plena d'estris amb els que explico l'ofici d'escriure (si voleu recuperar l'entrada on en parlo la trobareu aquí ). Un dels meus objectes preferits són unes ulleres blau cel amb vidres roses. Quan me les poso els nanos es peten de riure i llavors ho aprofito per endinyar-los una petita lliçó sobre què és el punt de vista literari. Jo veig les coses de color rosa i vosaltres no. Escriure és parlar de com una veu el món i fer-ho amb paraules pròpies... La casualitat va voler que el club Tr3sC enviés encartades dins la seva revista unes ulleres de 3D de les que m'agraden, de cartró i amb els vidres de cel·lofana de color vermell i blau. No vaig dubtar ni un segon, les ulleres havien de ser el símbol, allò que ho expliqués tot: l'estil d'humor, la imperfecció i les ganes de riure's d'una mateixa. Un punt de vista estroboscòpic.

Després, quan el juliol del 2011 la secció va passar a ser escrita i setmanal al suplement Criatures, a les ulleres hi vaig afegir un barret per acabar-me d'amagar del tot perquè fos evident que l'important era el personatge. Amb el màxim de glamur, això sí. I tot que quan escrivia al blog procurava crear petites peces literàries, la publicació en paper em va obligar a esforçar-m'hi més, per la limitació dels espais, l'obligació de la periodicitat i la sensació que els ulls que s'ho llegirien serien més nombrosos. Humor estripat sí, voluntat literària també.

I sobre el contingut sempre vaig saber que tot tenia un límit. Explicaria part de la meva vida familiar però no l'exposaria. La intimitat real dels meus fills i la de casa meva no era un material que volgués lluir de forma crua. No és per casualitat que vaig empescar-me la denominació de MEC: menors d'edat a càrrec, amb la que anomeno els meus tres fills. Igual que he fet amb el pare de les criatures. Tampoc m'he inventat res de nou. Elvira Lindo ja ho feia als seus grans Tintos de verano, quan per parlar del seu home l'anomenava «mi santo». Explicaria el que em passa a mi, les meves relacions amb els tres MEC, com és la vida d'algú que ho vol fer tot perfecte i se sent eternament imperfecta. O d'algú que ja s'ha adonat que la perfecció és com alguns conservants artificials, un material poc recomanable. Però si mai he tingut un problema greu a casa no l'he explicat. O ho he fet quan ja ha passat, n'hem parlat i tothom m'ha donat permís per fer-ho. I una altra condició que em vaig imposar va ser el sentit positiu. Aquesta no seria la secció d'una mare amargada i al finals dels articles sempre procuro trobar-hi esperança, ironia (mai cinisme) i bon humor. Jo he decidit ser mare de forma voluntaria i tot i els mals moments tenir fills és, com diu el tòpic, el millor que m'ha passat a la vida. Tot i que espero que a través dels meus escrits quedi ben clar, que aquesta afirmació no és incompatible amb els laments i imprecacions que deixo anar periódicament. Ser imperfecta no vol dir deixar de ser lúcida. O intentar-ho.

I ara, el llibre. Quan vaig rebre la trucada de Columna oferint-me la publicació d'un llibre, totes dues parts sabíem que no volíem un recull d'articles. Fins i tot en un primer moment vaig valorar que tot el material fos nou. Però van haver-hi dos motius que m'hi van fer repensar: l'econòmic (ni el temps ni la remuneració hi acompanyaven, i no em queixo pas, són temps durs), i la possible decepció dels lectors habituals de la pitjor mare del món. Vaig donar-hi voltes fins que vaig trobar la fórmula del manual. Una manera de crear material nou (un 60%) i de presentar el ja existent d'una forma diferent o, com diria la pitjor mare del món, tunejada.

L'estructura del llibre gira entorn les temàtiques sobre les que he parlat al diari i al blog. I per fer-la primer vaig haver de fer un buidat i un etiquetatge de tots els articles. Saber de què havia parlat, vaja. Un exercici analític que em va servir, també, per incorporar algun article nou que mancava, o un capítol sencer, gairebé, com la lliçó 9 (Aprendràs dels altres allò que et convingui, allò que no et convingui, doncs no).

El to, naturalment, ha seguit sent l'humor i l'exageració, d'una forma més clara que als articles. Volia, vull que el llibre faci riure. I ja no es tracta només de fer una paròdia de l'histerisme amb que actuo tantes vegades com a progenitora, també volia riure'm dels manuals d'autoajuda. Perquè aquest és un fals manual, per si algú en tenia dubtes. Impecable en la forma, dubtós pel que fa al contingut. L'únic que pretenc és que els pares i mares riguin de les meves peripècies i es relaxin. Que se sentin menys sols i menys espantosos. I que es tornin a relaxar. Confesso que m'ho vaig passar molt bé inventant-me els títols de les 10 lliçons, que tots junts composen el decàleg (tinc flaca per les al·lusions bíbliques) i amb els enunciats dels problemes.

Si els voleu llegir, aquí trobareu l'índex complert i el primer capítol. I si us agrada el que llegiu només cal atansar-se a una llibreria i comprar-lo. També està disponible en ebook.Els tres MEC, el pare de les criatures i servidora us ho agrairem. 

I recordeu, la perfecció mata.