Voteu, si us plau, voteu!

Avui fa 40 anys, Xosé Humberto Baena, Ramón Sanz, José Luis Sánchez-Bravo, Jon Paredes -Txiki- i Ángel Otaegui van ser afusellats pel règim franquista. Dos mesos més tard moria Franco i si el seu judici s'hagués aplaçat, ara serien vius. Els advocats que elss van defensar, com la Magda Oranich, encara mantenen viu el record d'aquelles morts violentes. Jo, en canvi, no recordo com aquell dia vaig bufar les espelmes dels meus 6 anys, però ho vaig fer. I avui que tornaré a bufar espelmes, i que és jornada electoral, no vull oblidar que fa 40 anys la dictadura matava. Que la pena de mort era vigent. Que votar era una quimera. Que tot el que hem aconseguit (sí, aquesta democràcia imperfecta i merdosa, però democràcia) no era més que un somni. No he entès mai la gent que no vota. Jo que defenso la frivolitat, en aquest tema no ho sóc gens. No entenc com algú pot llençar a les escombraries el que va costar vides. El que cal que defensem amb un gest tan senzill com introduir una papereta dins una urna... com a mínim. A la papereta que hi hagi el que cadascú vulgui. Un tros de xoriço, si un es vol posar àcrata. Però mai, mai, mai, ningú ens comptarà entre els indiferents, entre els que no opinen, els que no saben no contesten. Entre els mandrosos glamurosos. I els no glamurosos també.

Avui fa 40 anys que el que viurem durant les pròximes hores era una utopia, i de la mateixa forma que no comprenc com algú tria la ignorància tenint el coneixement a l’abast, seguiré sense entendre perquè algú que es considera ciutadà, no se sent concernit per unes eleccions... com a mínim. I repeteixo, ni que sigui per votar nul, que mai serà un vot inexistent.

Voteu, si us plau. Voteu. Hi teniu dret i fa 40 anys no.