El cor de la ciutat

El 23 de desembre del 2009 la sèrie “El cor de la ciutat” va passar a millor vida. Com a persona que formava part de l’equip de guionistes d’aquesta darrera temporada em va tocar una samarreta commemorativa en la que, a banda de no sé quants tècnics, directors, maquilladors, actors, etc, hi llegeixo que hi hem participat 30 guionistes. 30? Em semblen pocs. El cor ha alimentat a la major part de famílies de guionistes de dramàtic de Catalunya, així que em disposo a comptar...

1. Carmen Abarca
2. Laia Aguilar
3. Pere Anglas
4. Lluís Arcarazo
5. Eva Baeza
6. J.M. Benet i Jornet
7. Xavier Berraondo
8. Manel Bonany
9. Marta Buchaca
10. Jordi Calafí
11. Anna Cammany
12. Maite Carranza
13. Eulàlia Carrillo
14. Miguel Casamayor
15. David Castillo
16. Cristina Clemente
17. Guillem Clua
18. Àngels Diamond Hertz
19. Manel Dueso
20. Piti Español
21. Albert Espinosa
22. Jordi Falguera
23. Anna Fernández
24. Carmen Fernández
25. Anna Fité
26. Jordi Galceran
27. Ignasi García
28. Enric Gomá
29. Xavier Guàrdia
30. Héctor Hernández
31. Maria Jaén
32. Héctor Lozano
33. Francesc Luccheti
34. Anna Manso
35. César Martínez
36. Joan Marimón
37. Joan Antoni Martín Piñol
38. Eva Mor
39. Carme Morell
40. Núria Parera
41. Oriol Paulo
42. Marina Peña
43. Pere Peyró
44. Gisela Pou
45. Gemma Rodríguez
46. Mercè Sàrrias
47. Lara Sendim
48. Jordi Silva
49. Pau Sieiro
50. Ramon Solsona
51. Jordi Vallejo
52. Mireia Vidal

52. Vint-i-dos més d’aquells trenta inicials No són pocs. Un 40% de totes les persones que hem escrit la sèrie. Bé, estem acostumats a aquests oblits, per això deixo aquí la llista endreçada per ordre alfabètic. Com la majoria dels guionistes saben, de vegades, moltes, el culebrot ha estat més rere les càmeres que davant, i ara que ha tancat barraca no seria bo tornar-lo a començar amb suspicàcies sobre si m’has posat primer, o perquè estic al final o jo no vull estar al costat d’aquell que va...

Fi. El cor ha mort, visca La riera.

Nota: He refet la llista però pot ser que m’hagi deixat algú. Si és així que m’ho comuniqui i l’incorporo a la llista.

Què ens està passant?

Estic deprimida. En pocs dies he vist tres pel·lícules i cap d’elles m’ha convençut. La primera “Retorn a Brideshead”. No calia. No calia fer-la. Si, és bonica. Sí, l’actor que fa de Sebastian ho fa bé. Però no calia perquè l’ombra de Jeremy Irons és allargada i omnipresent i l’actor que fa de Charles t’hi fa pensar a cada fotograma. T’hi fa pensar a crits “Jeremy, socors! Vineeee!" A més, per què fer una pel·lícula massa llarga si ja existeix una bona sèrie? Insisteixo. No calia. La segona “Sólo quiero caminar” de l’Agustín Díaz Yanes. Encara estic impactada d’aquest guió tan maldestre. Tampoc calia gastar-se els quartos en una capsa feta amb professionalitat i eficàcia, una capsa que cola, per un regal tan llufa. Vaig recordar les reunions de guionistes d’un serial tan modest econòmicament com “El cor de la ciutat” i en com intentem que tot encaixi, fins els detalls més estúpids: si un personatge diu que odia els xampinyons, mai el veuràs fotent-se un plat de crema de xampinyons. Segur que se’ns passen coses. Segur que hi ha situacions que són patilleres. Però no tantes. O no tantes en 130 minuts. A la pel·lícula hi ha un munt d’accions que no s’entenen, de personatges que no expliquen perquè fan el que fan, de situacions que no te les creus... En fi, només dir que la gent al cinema reia i la peli no és d'humor. I per intentar desclavar-me l’espina ahir vaig anar a veure “Happy” del Mike Leigh. I tampoc. Millor que les altres. Però no. El personatge se’m va acabar fent pesat. I de tanta positivitat la lligaries a una cadira perquè s’estigués quieta i li faries veure “Sólo quiero caminar” perquè estronqués el somriure. Però de totes tres és la millor. No és rodona, no és la pel·lícula que m’havia de reconciliar amb el cinema, però vaja, dolenta, dolenta, no és. Per favor, què vaig a veure ara?

Manipulem, manipulem, que el món s'acaba

Aquesta setmana he començat a escriure diàlegs per la nova temporada de "El cor de la ciutat". És la tercera vegada que treballo al cor, cosa que vol dir que torno a fer parlar a personatges amb els que ja havia treballat, a més dels nous. Fer parlar un personatge que ja coneixes és com posar-te un texà donat. És còmode i agraït. Amb els nous tens l'avantatge que te'ls pots fer una mica com tu vols. Has de seguir les descripcions de la Biblia, és clar, però tens un cert marge, sobretot ara que encara no han sortit per pantalla. Llavors la feina de l'actor o actriu et marca molt. És com quan llegeixes un llibre i després veus la pel·lícula. Per sempre més associes un personatge a una imatge. Fer diàlegs m'agrada pel que té de trampós. És una conversa aparentment natural feta amb la clara intenció manipuladora de fer dir als personatges allò que volem. Els fem arribar allà on ens convé per la història. Cada ratlla, cada paraula és un esglaó cap a un objectiu clar. S'ha d'estalviar i les paraules que utilizes han de ser útils, per informatives, per descriptives, per fer esclatar un conflicte, per aconseguir una reacció determinada... A la tele tot és mentida. Els guionistes som uns mentiders i uns manipuladors. És part de l'encant del nostre ofici.

Tapa de diàleg

En aquests moments estic fent un diàleg per la sèrie “El cor de la ciutat”. Per a tots el que no sapigueu com funcionen els equips de guionistes us explicaré que en sèries com aquesta, en que es demana un ritme d’entrega molt fort, els guionistes ens dividim en dos equips: escaletistes o argumentistes i els dialoguistes.

Els escaletistes s’inventen, elaboren i escriuen el que passarà en els 5 capítols setmanals. Ho fan seqüència a seqüència de tal forma que als dialoguistes ens arriba un document per cada capítol. Al document (Escaleta) hi ha descrit amb major o menor exactitud el que passa a cada seqüència, el lloc on passa, si és de dia o de nit, l’hora en què passa i els personatges que hi intervenen.

Un cop per setmana ens reunim, parlem dels capítols que s’han de dialogar i després te’n vas a casa i a pencar.

Fer un diàleg té punts de similitud amb el treball d’un actor. T’has de ficar en la pell d’un personatge i ser capaç de fer-lo parlar a la seva manera. També hi ha moments en que t’assembles a un “medium” que contacta amb l’ànima del personatge, perquè, tot i que l’acció està descrita, sempre t’inventes coses i has d’inventar-te coses que siguin coherents amb aquell personatge. Una altra variable que has de tenir en compte és la llargada i la complexitat de cada seqüència. Sovint hi ha més d’una situació. És a dir, hi ha un grup de personatges que es barallen en un bar, després se’n va, després entra en acció un altre grup de personatges i fins i tot un altre. Són emblemàtiques les seqüències del Bar el Pati, o abans, del Bar Peris. Allà hi passa de tot i a tothom. Has de mesurar quan de temps dediques a cada situació, has de tenir en compte que les situacions han de poder passar en el mateix lloc, has de fer que els personatges “recullin” el que acaba de passar si també els afecta o si ho han vist (si hi ha hagut una baralla els que parlen després n’han de fer referència!). A l’hora d’escriure has de tenir la sèrie al cap perquè els personatges tenen passat. Tenen passat immediat i passat llunyà. Parlen del que han viscut a la sèrie o actuen d’una determinada manera perquè han tingut x experiències. I també tenen passat que no es veu a la sèrie. Llavors és el moment d’inventar anècdotes d’infància o de joventut. I després està el to. Cada sèrie té un to, un estil, una manera d’explicar les coses. Hi ha costumisme o no hi ha. Hi ha referències a l’actualitat o no. Els personatges són continguts o s’ho expliquen tot a la primera de canvi. Són diàlegs àgils o més teatrals. Hi ha monòlegs o els monòlegs són una excepció. Hi ha voluntat de vida quotidiana o hi ha sofisticació o astracanada. De vegades encertar el to d’una sèrie sembla més difícil que encertar la primitiva. I d’altres ho pesques a la primera. I per avui, prou. Que una introducció és això, un tast,una tapa.