La frontera

Enceto el llibre "Escorxador - 5" de Kurt Vonnegut i a la sisena pàgina una petita anècdota em trasllada de forma fulminant a la sèrie "Nurse Jackie" que he vist aquesta setmana. És una sèrie sobre una infermera (Edie Falco, gran Carmela Soprano for ever ) que treballa en un hospital d'Estats Units. En el primer capítol la dona no té cap mena de problema per reparar diverses circumstàncies del destí per tal de fer el bé. El que ella entén per bé, és clar, i que no sempre, de fet mai, coincideix amb la legalitat. La sèrie acaba amb un monòleg de la protagonista citant a Sant Agustí (i ningú l'ha acusat de massa literària, ni massa intel·lectual, etc. i això passa als EEUU, en teoria la pàtria dels illetrats, però d'això ja en parlaré un altre dia) i parlant sobre la capacitat del ésser de fer el bé i el mal, tot alhora. L'anècdota és la següent: l'autor narra com un company seu, soldat americà capturat com ell a la ciutat de Dresden a la Segona Guerra Mundial, aconsegueix anar-se'n de la ciutat carregat amb un quart de quilos de diamants, maragdes, robins i altres pedres precioses. Paul Lazzaro es deia el paio. Era un tresor aconseguit a base de rapinyar als cadàvers dels cellers de Dresden. De cop he pensat "I què en devia fer de tota aquesta fortuna?". Potser va aconseguir fer-ne alguna cosa lloable, bona, grandiosa o no, però positiva. O potser no. Però la curiositat m'ha picat. Aquí hi ha la llavor d'una història. I he recordat que ja estava escrita: les decisions de la Nurse Jackie, que roba un assassí per donar els diners a una embarassada sense recursos, i altres gestos d'igual alçada. La sèrie tot just ha començat (només porta dos capítols emesos), però promet, sobretot, per la reflexió sobre el que és el bé i la frontera difusa que el separa de la zona fosca.

Més Vonnegut

Al llibre “Un home sense pàtria” Kurt Vonnegut utilitza un mètode per analitzar històries que té força substància i que també pot ser molt útil per a guionistes. L’essència del mètode és un gràfic com aquest que veieu a dalt. En aquest cas el gràfic correspon, més o menys, a LA VENTAFOCS.

La noia comença fatal. El pare es casa. Sembla que tot s’arreglarà però resulta que la madrastra i la germanastra li surten llufa i es torna a enfonsar a la misèria. I sobre no la conviden al ball. Però va i apareix la fada padrina i la seva bona sort remunta. Però la tornem a enfonsar en la misèria quan tot torna a lloc a partir de les 12. Però finalment tot s’arregla. L’interessant de la cosa és quan Kurt Vonnegut analitza Hamlet. El quadre es queda encefalograma pla. No puja ni baixa. Sempre és al mig. No hi ha ondulacions. I perquè? Doncs perquè Hamlet, dedueix Vonnegut, és una narració massa propera a la vida mateixa. Hamlet és bo i és dolent. Se li mort el pare i ell mata l’amant de la mare. A Hamlet no li passa res. Té dubtes. I tot canvia perquè tot segueixi igual. Segons paraules de Vonnegut Shackespeare a Hamlet diu la veritat i sabem tan poc de la vida que som incapaços de desxifrar si el que ens passa són bones males notícies.

L'he matat

Ara fa un mes vaig entrar a una llibreria i em vaig fullejar les primeres pàgines d’un llibre “UN HOME SENSE PÀTRIA”. El nom de l’autor no em sonava gens, KURT VONNEGUT, però les paraules de la primera pàgina em van abduïr per uns minuts. El Joanfran em va picar a l’esquena. Era hora d’entrar al cinema. Vaig aterrar al planeta de nou i em vaig comprar el llibre. Ha sigut una revelació. Un d’aquells llibres que fan que et vinguin ganes de sortir al carrer, comprar-ne cent o dos-cents, i regalar-los a tothom. El llibre és un recull d’articles sobre temes diversos sempre amb un punt de vista irònic, punyent, intel·ligent i sempre encertat. Kurt Vonnegut tenia en el moment d’escriure el llibre vuitanta-dos anys. Va néixer als Estats Units i és d’aquells autors, d’aquelles persones, que et reconcilien amb Amèrica del Nord. I també et fan envejar el país. Ens emplenem la boca sobre com n’arriben a ser de cafres els ianquis, però tenen entre ells autors tan respectats com Kurt Vonnegut capaços de fer una crítica corrosiva i fonamentada. Ja m’agradaria que a Catalunya hi hagués aquest esperit crític sobre tants temes. El programa “Polònia” ha obert una finestra interessant. Però ara falten les persones que es dediquen a pensar amb més calma i amb més temps. Abans en deien intel·lectuals. Kurt Vonnegut n’era un i a sobre feia riure. Hauria de ser obligatori per a tots els intel·lectuals tenir sentit de l’humor. I sí, dic “era” perquè ara va i resulta que s’ha mort. Ha sigut el meu entusiasme? No sé perquè però tinc remordiments.