L'he matat

Ara fa un mes vaig entrar a una llibreria i em vaig fullejar les primeres pàgines d’un llibre “UN HOME SENSE PÀTRIA”. El nom de l’autor no em sonava gens, KURT VONNEGUT, però les paraules de la primera pàgina em van abduïr per uns minuts. El Joanfran em va picar a l’esquena. Era hora d’entrar al cinema. Vaig aterrar al planeta de nou i em vaig comprar el llibre. Ha sigut una revelació. Un d’aquells llibres que fan que et vinguin ganes de sortir al carrer, comprar-ne cent o dos-cents, i regalar-los a tothom. El llibre és un recull d’articles sobre temes diversos sempre amb un punt de vista irònic, punyent, intel·ligent i sempre encertat. Kurt Vonnegut tenia en el moment d’escriure el llibre vuitanta-dos anys. Va néixer als Estats Units i és d’aquells autors, d’aquelles persones, que et reconcilien amb Amèrica del Nord. I també et fan envejar el país. Ens emplenem la boca sobre com n’arriben a ser de cafres els ianquis, però tenen entre ells autors tan respectats com Kurt Vonnegut capaços de fer una crítica corrosiva i fonamentada. Ja m’agradaria que a Catalunya hi hagués aquest esperit crític sobre tants temes. El programa “Polònia” ha obert una finestra interessant. Però ara falten les persones que es dediquen a pensar amb més calma i amb més temps. Abans en deien intel·lectuals. Kurt Vonnegut n’era un i a sobre feia riure. Hauria de ser obligatori per a tots els intel·lectuals tenir sentit de l’humor. I sí, dic “era” perquè ara va i resulta que s’ha mort. Ha sigut el meu entusiasme? No sé perquè però tinc remordiments.

Glòries literàries

Hi ha gent a la que pots impressionar si els dius que ets escriptora. Gent que no llegeix i que pensen que aquest és un ofici honorable. Gent que encara s’impressiona més si els dius que escrius per la tele.

Després et pregunten, o ho expliques tu mateixa (burra, burra, més que burra) que els llibres que tens publicats són de literatura infantil. Arribats a aquest punt hi ha dues respostes. Opció A: Oh (un oh decebut i tipus, per mi com si em dius que escrius els ingredients del caldo Gallina Blanca). Opció B: Ah, que divertit (com si escriure per nens, o treballar per nens, o fer el que sigui per nens fos equivalent a prendre’s segons quines pastilletes il·legals).

A mi la meva gran glòria literària em va arribar la darrera tardor i no va ser ni a les Rambles signant fins a aconseguir una hèrnia discal, ni en cap entrega de premis (no n’he guanyat cap, sóc del sector tota la resta de la humanitat), ni en cap institució pública. Va ser al Camp Nou.

Vam presentar la col·lecció “Valors” de contes infantils publicats per Intermon i Cuentos Sin Fronteras. Cada conte el recomana una persona coneguda i el conte “El capità Pernil” el recomana en Deco, el jugador del Barça.

Una pila de periodistes es van llançar sobre el jugador a la sala on fèiem la roda de premsa. L’Àfrica Fanlo, la il·lustradora, la Montse Alsina, de CSF l’Arianne Arpa, la directora general d’Intermon-Oxfam i jo mateixa vam acompanyar al jugador a la taula. Allà drets i abraçats a l’astre els periodistes ens van llançar una quantitat de fotos que em van fer sentir Ana Obregón a la seva sessió anual de fotos en bikini a Mallorca. Deco va parlar per agrair la confiança, també va parlar la Montse Alsina, i l’Ariane Arpa que va dir amb molta gràcia que la solidaritat sense un Deco no tenia tanta convocatòria.

I acte seguit els periodistes ens van pregar que ens apartèssim. Bé, tots no. En Deco s’havia de quedar. Era el pacte. Ells venien, prenien nota i fotos de la presentació del llibre i després feien la roda de premsa esportiva. Algun periodista ens va fer callar quan allà, de fons, comentàvem la jugada mentre en Deco elogiava en Ronaldinho.

El resultat va ser que la meva presència mediàtica no es va donar ni al Babelia, ni al Cultura, ni al Cultura/s, ni a cap altre suplement, programa o el que fos literari. Vaig aparèixer al Mundo Deportivo, a l’Sport, a la secció d’esports dels informatius d’Antena 3 i a un programa esportiu de Canal +. L’Alberto, que viu a Almeria em va trucar astorat perquè no sabia què coi hi feia entre gol i gol.

Un altre dia us explico les experiències paranormals signant llibres. O no.